Carlota Subirós desenvolupa una dramatúrgia encadenant manifestos feministes del segle XX i XXI, amb Ia música com a connector. Com a Una lluita constant es revela que els avançaments cap a una justícia social són lents i que poden retrocedir fàcilment, si no es vigila. Les formes de Poder (la dependència dels ciutadans respecte el món en què es relaciona) cada cop canvien amb més facilitat i això afebleix les postures maximalistes. Els eslògans poden quedar fora de quadre ràpidament. El grup d’actrius que intervé en aquesta acció és molt àmplia en quan a edat, identificació sexual i procedència. De fet, sovint els manifestos més radicals són els de les dones negres o llatinoamericanes (RedputaBolloNegraTransFeminista; The Combate River Collective; o Feminismo comunitario Latinoamericano). Les puntals de referència són Simone de Beauvoir i Virginia Woolf, així com el discurs de Clara Campoamor a lescorts General el 1931, demanant el dret a vot a totes les dones amb majoria d’edat. El públic pot conèixer qui és l’autora del fragment perquè es projecta a la pantalla, a mode de rúbrica final. És evident que en aquesta selecció falten molts noms que podrien donar veu autòctona al discurs (Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Margarida Xirgu) però el que importa és detectar un missatge clar que, totes hi podrien coincidir: “Una dona no neix, si no que es fa; allò personal és polític”

El tractament de la desigualtat entre home i dona, sense que soni doctrinari, és complicat. Potser un bon exemple, tot i que no abandonava la radicalitat és Fem (la llista de Lourdes) El testimoni personal supura a obres com No es país para negras o Negrata de merda.

Fa massa temps que es deixa que repiquin les campanes, sense alarmar-se. Que no es dóna importància a les demandes històriques. Els manifestos feministes del segle XX i XXI sovint coincideixen en les demandes, encara que hagin passat dècades de la redacció del primer al següent. La reivindació no és només al dret a vot, a la igualtat salarial, a la denúncia del sistema patriarcal… perquè hi ha tant maatisos com persones que alcen la veu. I és important que tothom alci la veu i que aquesta sigui escoltada. Per accedir a la llibertat total, cal que es rebel·lin i sighuin escoltade sles veus més marginades. Quan els més arraconats es reconeguin iguals als altres, hi haurà la garantia que tothom és lliure. Sens dubte, una utopia. Però, per anar-s’hi apropant, és interessant aquell discurs que obra el camí a reconèixer altres desigualtats germanes (els i les negres pateixen el domini social blanc, per exemple). En aquest sentit, hagués pogut ser interessant que les diferents veus que intervenien no es limitessin als que ells s’hi identificaven. que es creuessin els papers. Perquè el valor d’una actriu negra (per exemple) no ha de ser el seu color de la pell, si no la vàlua com a intèrpret (l’exemple més gràfic són les germanes Grey a Els Jocs Florals de Canprosa).