Una lluita constant

informació obra



Direcció:
Carlota Subirós, Alberto San Juan
Intèrprets:
Alberto Díaz, Albert Prat, Alba Pujol, Maria Ribera
Producció:
La Ruta 40
Autor:
Alberto San Juan, José Carlos Llop, Carme Riera
Il·luminació:
Carlos Marquerie
So:
Pau Matas Nogué
Vídeo:
Raquel Cors
Ajudant de direcció:
Raquel Cors
Sinopsi:

Un projecte de recerca i creació escènica sobre l’activisme polític ha reunit la companyia La Ruta 40 i la directora Carlota Subirós. Com un exercici de memòria viva, l’espectacle ressegueix els fils de la lluita col·lectiva, que es transforma de generació en generació. Un espectacle que es mou entre el documental i la ficció per investigar diverses èpoques històriques —de les més llunyanes a les més recents—, buscant els moments clau de discussió col·lectiva en la lluita per transformar el món i la tensió que genera entre les exigències de la vida privada i la col·lectiva.

Crítica: Una lluita constant

17/11/2018

Documental sobre la derrota obrera i la digna perseverància

per Jordi Bordes

Carlota Subirós s’endinsa en el teatre documental. I ho fa espigolant de vàries formes teatrals. Per una banda, crea una mena de verbatim quan entrevista a militants de diversa edat i els intèrprets editen (resumeixen) les seves entrevistes en contundents rèpliques. Per una altra, juxtaposa lectures que s’amunteguen a la taula de treball sobre la lluita obrera i representa moments mítics com l’entrada dels treballadors d’una empresa francesa (La reprise du travail chez l'usine Wonder, 1968), en silenci i amb la sensació d'un cert fracàs en acabar la vaga, o en reunions de comitès d’empresa o d’assemblees de la transició, que sempre es conclou amb aquest regust estrany de mèl als llavis i desencant final.

Les veus, les cites, les rèpliques ressonen com un eco. En èpoques i espais diferents. Sense trobar la solució màgica que alliberi l’obrer del jou de l’empresari. És un punt de vista militant (que no demagògic), des de l’obrerisme (i en menor mesura, des del feminisme). Que mira de dignificar el treball físic per sobre de les jerarquies. I que vol ser solidari amb els que estan a la corda fluixa. Els models es repeteixen. Com si no hi hagués una millora. En realitat, tot i que no s'expressi directament a la peça, sí que hi ha major presència de les dones en les assemblees, una normalitat que no es produïa en unes empreses en què els homes acaparaven la majoria dels llocs de treball. La dramatúrgia amb La Ruta40 té encerts com ignorar l’equivalència d’home/dona per a interpretar els diferents testimonis. O com la decisió d’incloure suaus pistes de puntejat de guitarra en directe en plena assemblea, que pot recordar a la contínua remor dels comentaris a mitja veu entre els veïns de la rotllana.

Al maig del 68, França va ser capaç d’aguantar dos mesos de vaga. Tot semblava tremolar. Però, la gran crueltat és comprovar com el Poder sempre venç cedint petits espais del seu domini. L’error, diu una militant anònima de 67 anys, és creure que l’èxit és accedir al nivell de consum dels càrrecs mitjans o alts. En realitat, l’obrerisme està domesticat pel consumisme més implacable. I l’1-O pràcticament no hi apareix, si no és per una referència d'Angela Davies. Però cada espectador el rep, el dimensiona en la seva justa mesura. Segurament, és la posició més intel·ligent i respectuosa (la producció es compromet amb la radicalitat del pensament, no en les diferents banderes que puguin onejar-hi). Però, tot i aquest punt de desencant, es manté el gospel de We must be free. La lluita constant que apel·la Davies en la conferència del CCCB del 9 d'octubre del 2017 és similar a ala que dimensionava ella mateixa a la presó americana als anys 70. Però, crua realitat, coincideix amb la que canta Raimon a Jo vinc d'un silenci en la darrera estrofa ("Jo vinc d'una lluita/ que és sorda i constant..."). La situació conceptual es queda en les idees. L'acció de fer barricades o creure en una revolució més o menys bel·ligerant queda en la memòria amb obres com Sopa de pollastre amb ordi, per exemple.