Explicava Tamara Rojo en la prèvia al Liceu que ella i el coreògraf Akram Khan van treballar, escena a escena, la relació de tots els personatges. Akram Khan li ha espolsat el seu polsim oriental, sobretot en la primera part, en la que la part més festiva de la trobada convida a completar els cossos de ballet en una dansa molt més orgànica, més popular, d’un ritme que batega vida. Al costat d’aquest cor que va narrant la peripècia d’una noia que enamora a dos joves de diferent estament social (el duc Albrecht que es fa passar per un jove desconegut i el caçador Hilarion). L’espai escènic conceptual se serveix del cos de ballarins per bastir un bosc espés que, es transforma en un espai per a la festa popular. La sorpresa arriba quan el mur del fons, s’obra i dona pas al palau i a la veritat sobre les responsabilitats del duc que impedeix aquell amor correspost amb Giselle. Si el cos de ball respon a uns moviments contemporanis, mantenint la verticalitat (això sí, però vinclant-la, sovint) els dos xicots s’exhibeixen amb notables piruetes. La sessió de dijous al vespre, al costat d’una delicada i forta Giselle (Erina Takahashi) mereix menció l’Hilarión per la seva netedat en els salts (Erik Woolhouse) mentre que l’Albrecht (James Streeter) carregava espatlles per fer visible el pes de la consciència.

Akram Khan aprofita la volatilitat del ballet en la segona part. Amb unes willis que es mouen de puntetes, amb unes faldilles embrutides per sota dels genols i uns cabells despentinats i lliures. La canya, que ajuda a treballar les verticalitats, l’equilibri, és ara una mena de vareta màgica maleïda que conneca aquesta ànimes en pena. Són com les precioses dones d’aigua que insinua bona part de la literatura romàntica i de les llegendes. Khan es desentén de la imatge bucòlica de les muntanyes alemanyes (com sí que es feia a la versió de Kor’sia). L’aristocràcia d’aquesta peça vesteix i medeix per sobre de la resta del cor. Però sense que això imposi cap norma moral o impunitat dels poderosos respecte els altres. A Giselle, són les willis les que imposen la seva maledicció. Son zombies (ben allunyats dels Incurables de Pere Faura, és clar) que només saben destruir com a venjança a les seves morts injustes. Giselle trencarà el paradigma, Com a mínim un cop. Ho farà per salvar el duc, després de veure que la valentia d’Hilarión (com si fos Dante mirant de rescatar Beatriu de l’infern de La Divina Comedia que Castellucci en faria una trilogia) ha estat insuficient.

Akram Khan té una sensibilitat notable. Al solo de Xenos barrejava les seves arrels i la por en una trinxera de La I Guerra Mundial. Ara, destil·la el ballet i el fa vibrar amb imatges ben afinades. Sap utilitzar el moviment estètic i el carrega d’emoció. Rescata el dolor fosc de la pèrdua tot esbandint uns vestuaris i decorats caducs. Es queda l’essència i la fa rebrotar amb una força que commou: El Liceu els va aplaudir aixecant-se, entusiasmats.