Fusells

La Revolució d'Astúries de l'octubre del 1934 va coincidir amb les revolucions paral·les també d'octubre al País Basc i els Fets d'Octubre de Catalunya. Els asturians de les esquerres van intentar abolir el govern republicà sorgit de la Constitució del 1931, en un moment convuls governamental encapçalat aleshores pel bienni radical-cedista (etapa de Lerroux i Gil Robles), amb l'objectiu de substituir-lo per un govern socialista. El govern republicà de torn va sufocar radicalment l'intent revolucionari, considerat un desafiament o un inici de guerra civil, posant al capdavant de la insurrecció popular i obrera els generals Goded i Franco, experts en missions repressives anteriors, amb un desplegament de milers de forces i un balanç de morts, entre 1.500 i 2.000, i uns 20.000 empresonats.Aquests fets van inspirar Bertolt Brecht a escriure i estrenar a París, el 1937, l'obra «Els fusells de la senyora Carrar», quan la guerra civil espanyola ja havia esclatat i a Europa s'entreveia l'ascens del feixisme capitalitzat després pel nazisme. Brecht es basa en la història d'una mare (la senyora Carrar), vídua arran d'aquells fets d'octubre a Astúries, que vol protegir el seu fill gran d'anar a la guerra i l'obliga a sortir a pescar en plena contesa bèl·lica. Però va ambientar l'acció en un poble de la costa andalusa i hi va plantejar la dialèctica entre la neutralitat o la implicació en un fet com una guerra civil.Una versió fidel d'aquesta obra breu de Bertolt Brecht —una hora justa— es va representar l'any 2004 al Teatre Tantarantana, dirigida per Oriol Broggi, amb l'acrriu Marissa Josa de protagonista en el paper de la mare Carrar. La versió que n'han fet ara Daniel J. Meyer i la companyia Descartable Teatre es manté, pel que fa a l'ambientació, a la costa andalusa i a la casa de pescadors, però canvia el parentiu dels personatges. La mare Carrar és aquí la germana Carrar. I és ella la que envia el germà gran mar endins amb la barca, la que té un germà al front, la que es nega al fet que el germà petit s'enroli al bàndol republicà i la que s'enfronta amb el cosí que es presenta a la casa —a l'obra original, un cunyat— amb la intenció de convèncer el germà petit i d'emportar-se el lot de fusells que el pare mort havia guardat a la casa. (...)

L'obra 'Fusells', d'una hora de durada, en un sol espai, per a 6 intèrprets (tot i que en realitat són 6, doncs un d'ells dobla paper), és una adaptació de l'original de Bertolt Brecht, Die Gewehre der Frau Carrar, sembla ser que també està inspirada en una obra anterior, Riders to the sea, de l'irlandès John Millington Synge.Brecht la va escriure a l'assabentar-se d'uns fets de la guerra civil espanyola, en un èxode de civils entre Màlaga (la roja, li deien) i Almeria, en el qual molts no van sobreviure. La imporessió de les cròniques d'aquell fet van impressionar tant el dramaturg, que la va escriure amb força celeritat, tenint-la enllestida el 1937. Centrant-se en la lluita entre una mare, Teresa Carrar, amb profundes conviccions religioses i mirant de protegir la seva família de l'horror i la mort que tota guerra porta, mira de frenar els impulsos del seu fill petit d'anar-hi a defensar les seves idees, empès pel germà de la Teresa, aquí transformat en un cosí, i ella en una germana gran que actua com una marassa. En realitat, el cosí ha vingut a cercar tres fusells que sap que són a la casa, i que tanta falta fan al front.Diversos personatges passen per la casa, entre els quals destaca el mossèn, que dóna peu a una de les escenes més interessants, doncs enfronta les seves conviccions (semblants a les de la Teresa) i el seu esperit de socórrer a tots els damnificats, de tots dos bàndols, amb el 'cosí', que no veu altra solució que decantar-se per un bàndol, en aquest cas clarament l'antifranquista.El final (que en no saber el final de la guerra, Brecht va deixar obert) us el deixo als qui aneu a veure-la, tot sabent que el centre d'aquesta peça que principalment qüestiona quins posicionaments prenem davant d'un conflicte on mor i mata gent, i que es pregunta si pot existir neutralitat, i si aquest no acaba sent complicitat amb el més fort.Dit això, la proposta em va semblar fluixa, tant de direcció com d'interpretació, amb més postures i moviments potenciant la plasticitat que d'interpretació profunda, que servir de forma acurada les contradiccions, mòbils i emocions dels personatges, i especialment la seva evolució d'una posició a l'altra, veritable raó de ser del text.Segurament el millor moment és l'enfrontament entre el cosí soldat i el capellà, moment pel qual passen moltes de les idees centrals que Brecht va voler reflectir.

Triar pujar a escena Els fusells de la senyora Carrà evidencia una voluntat notòria de reivindicar amb valentia i coherència una opció compromesa políticament davant del feixisme. No hi ha neutralitat possible si el contrincant amenaça i executa sense compassió. Daniel J. Meyer ha volgut fer una adaptació a mida dels seus actors. Per això, Teresa no és la mare, si no la germana gran que es cuida dels seus dos germans menors (Joan i Josep). La visita no és del cunyat, si no del cosí. Un matís que va molt bé i que no fa grinyolar en res la relació dels personatges. Però hi ha altres problemes que fan patir aquesta posada en escena. Si es vol respectar els noms en castellà, com el de Pedro, queda estrany que es catalanitzi el de Teresa i el de Joan i Josep. Si es vol remarcar una discussió a vida o mort, hi ha d'haver un canvi de temperatura en el diàleg entre el cosí gran que torna del front i la germana, que vol ser neutral.  Hi ha la sensació que diuen el text però que no li aboquen suficient veritat, cosa que el conflicte patini massa per sobre. També despista una il·luminació que escampa massa la mirada de l'espectador (en un format molt proper però que no s'aprofita prou) amb un audiovisual ambigu que, per moments, expresa imatges inequívoques, i altres una pàtina de colors enigmàtics. És un encert voler ampliar aquest compromís en els diferents moments històrics del segle XX. I, per tant, donar testimonis de gent valenta que va provocar una revolució social (aconseguís o no, el propòsit del seu pensament honest). Les pedres que s'escampen per l'escena al final evoquen a aquests personatges, tot i que faltaria relacionar-los amb les targetes que s'han entregat només entrar a la platea. L'espai sonor barreja fragments de propaganda franquista amb altres d'actuals ("Yes, we can" se sent d'un Obama abans de guanyar la presidència dels Estats Units). Però és un aiguabarreig que li falta enfocar, ensenyar que el mirall d'aquells personatges perdedors a la platja, amb el dol del pare, són també els fills d'aquest segle XXI que es queden sense casa, desnonats, o que se sumen a la cadena de refugiats sirians per mitja Europa. Hi ha bones idees i molt bona intrenció però falta un cop de canell que acabi tancant i arrodonint el muntatge. Probablement, les interpretacions aniran guanyant pes a mesura que avanci la temporada a l'Almeria.