Triar pujar a escena Els fusells de la senyora Carrà evidencia una voluntat notòria de reivindicar amb valentia i coherència una opció compromesa políticament davant del feixisme. No hi ha neutralitat possible si el contrincant amenaça i executa sense compassió. Daniel J. Meyer ha volgut fer una adaptació a mida dels seus actors. Per això, Teresa no és la mare, si no la germana gran que es cuida dels seus dos germans menors (Joan i Josep). La visita no és del cunyat, si no del cosí. Un matís que va molt bé i que no fa grinyolar en res la relació dels personatges. Però hi ha altres problemes que fan patir aquesta posada en escena. Si es vol respectar els noms en castellà, com el de Pedro, queda estrany que es catalanitzi el de Teresa i el de Joan i Josep. Si es vol remarcar una discussió a vida o mort, hi ha d’haver un canvi de temperatura en el diàleg entre el cosí gran que torna del front i la germana, que vol ser neutral.  Hi ha la sensació que diuen el text però que no li aboquen suficient veritat, cosa que el conflicte patini massa per sobre. També despista una il·luminació que escampa massa la mirada de l’espectador (en un format molt proper però que no s’aprofita prou) amb un audiovisual ambigu que, per moments, expresa imatges inequívoques, i altres una pàtina de colors enigmàtics. 

És un encert voler ampliar aquest compromís en els diferents moments històrics del segle XX. I, per tant, donar testimonis de gent valenta que va provocar una revolució social (aconseguís o no, el propòsit del seu pensament honest). Les pedres que s’escampen per l’escena al final evoquen a aquests personatges, tot i que faltaria relacionar-los amb les targetes que s’han entregat només entrar a la platea. L’espai sonor barreja fragments de propaganda franquista amb altres d’actuals (“Yes, we can” se sent d’un Obama abans de guanyar la presidència dels Estats Units). Però és un aiguabarreig que li falta enfocar, ensenyar que el mirall d’aquells personatges perdedors a la platja, amb el dol del pare, són també els fills d’aquest segle XXI que es queden sense casa, desnonats, o que se sumen a la cadena de refugiats sirians per mitja Europa. 

Hi ha bones idees i molt bona intrenció però falta un cop de canell que acabi tancant i arrodonint el muntatge. Probablement, les interpretacions aniran guanyant pes a mesura que avanci la temporada a l’Almeria.