L’obra ‘Fusells’, d’una hora de durada, en un sol espai, per a 6 intèrprets (tot i que en realitat són 6, doncs un d’ells dobla paper), és una adaptació de l’original de Bertolt Brecht, Die Gewehre der Frau Carrar, sembla ser que també està inspirada en una obra anterior, Riders to the sea, de l’irlandès John Millington Synge.

Brecht la va escriure a l’assabentar-se d’uns fets de la guerra civil espanyola, en un èxode de civils entre Màlaga (la roja, li deien) i Almeria, en el qual molts no van sobreviure. La imporessió de les cròniques d’aquell fet van impressionar tant el dramaturg, que la va escriure amb força celeritat, tenint-la enllestida el 1937. Centrant-se en la lluita entre una mare, Teresa Carrar, amb profundes conviccions religioses i mirant de protegir la seva família de l’horror i la mort que tota guerra porta, mira de frenar els impulsos del seu fill petit d’anar-hi a defensar les seves idees, empès pel germà de la Teresa, aquí transformat en un cosí, i ella en una germana gran que actua com una marassa. En realitat, el cosí ha vingut a cercar tres fusells que sap que són a la casa, i que tanta falta fan al front.

Diversos personatges passen per la casa, entre els quals destaca el mossèn, que dóna peu a una de les escenes més interessants, doncs enfronta les seves conviccions (semblants a les de la Teresa) i el seu esperit de socórrer a tots els damnificats, de tots dos bàndols, amb el ‘cosí’, que no veu altra solució que decantar-se per un bàndol, en aquest cas clarament l’antifranquista.

El final (que en no saber el final de la guerra, Brecht va deixar obert) us el deixo als qui aneu a veure-la, tot sabent que el centre d’aquesta peça que principalment qüestiona quins posicionaments prenem davant d’un conflicte on mor i mata gent, i que es pregunta si pot existir neutralitat, i si aquest no acaba sent complicitat amb el més fort.

Dit això, la proposta em va semblar fluixa, tant de direcció com d’interpretació, amb més postures i moviments potenciant la plasticitat que d’interpretació profunda, que servir de forma acurada les contradiccions, mòbils i emocions dels personatges, i especialment la seva evolució d’una posició a l’altra, veritable raó de ser del text.

Segurament el millor moment és l’enfrontament entre el cosí soldat i el capellà, moment pel qual passen moltes de les idees centrals que Brecht va voler reflectir.