Fugit

Quan una obra et marca tant es corre el risc d'espatllar el mite si tornes a gaudir-la. Res més lluny. 'Fugit' dels Kamchàtka planteja un viatge, una epopeia de trets populars. Un grup de persones escapa d'un suburbi empobrit qualsevol, planta les maletes i emprèn el trajecte cap a un món millor. El teatre són els carrers de la ciutat on es representa, en aquest cas el Poble-sec més oblidat, els paisatges que fins fa no massa confinaven amb el barraquisme. L'espectador és còmplice i partícip de la fugida, s'integra en ella traslladant-se –indocumentat i d'amagatotis– per tots els escenaris de l'odissea anònima.Pel vessant més brillant de l'experiència immersiva de les arts de carrer, el joc infantil i corredissa serveixen per plantejar tota la cruesa de la vida adulta. Incertesa i esperança a parts iguals donen forma a drames humans anònims que multipliquen la seva vigència quan la ferida dels refugiats encara sagna ben a prop. Els actors-guies compensen l'absència de paraules de tot l'espectacle amb una expressivitat abassegadora, tant en el registre més seriós com en l'alegre. Teatre de mirada, de contacte, de sentiment, d'humanitat, una feina de detall que connecta amb el plànol més íntim. Actor i espectador són quasi la mateixa cosa, un terreny que la major part del teatre negligeix quan estableix fronteres entre escenari i platea.Entre el compromís i la tendresa, la vida s'obre camí en la representació. Els intèrprets integren l'entorn transformat ciutadans anònims en part de l'argument, evitant els perills del món real –un gos enfurismat–, compartint amb el públic moments d'intimitat no aptes per a misantrops. Esmicolant les fronteres del llenguatge teatral des de la senzillesa, Kamchàtka retroba una comunicació més essencial, una forma primordial i efectiva de transmetre idees i sentiments, una experiència que fa forat al cor i planta llavor.

Primera parada. En un tranquilo y escondido rincón, entramos en un pequeño poblado que podría ser de los años 30 o 40. Sin más sonido que un música ambiente, una mujer hace la colada, dos niños juegan al ajedrez, una familia pela patatas ante la mesa. Caminamos a su alrededor y observamos la cotidianidad de sus actos. De repente, para la música y oímos el sonido de un teléfono colgado en la pared. La actividad se paraliza y la preocupación cubre las caras de todos los habitantes. Malas noticias. Rápidamente, desmontan su mundo, recogen sus pocas pertenencias, preparan sus maletas y empiezan su huida, alentándonos a acompañarlos. Nos separan en grupos para que escapar sea más fácil y, a partir de ahí, todo es sorpresa y acción. Corremos. Nos escondemos. Estos habitantes anónimos y atemporales nos guían por todas las fases del viaje, y nos traspasan el suspense, el nerviosismo por saber que quizás no sobrevivimos. Ante la mirada atónita de los peatones que circulan en ese momento por las calles en las que nos movemos, los actores improvisan e interactúan con lo que van encontrando. Y es curioso como algunas de esas acciones parecen planeadas pese a no serlo. Una mirada cómplice, un perro ladrando en el momento justo. La forma en la que la función se nutre de la calle y de sus gentes que hace que cada pase sea único e irrepetible. Mediante esta experiencia vital, la compañía Kamchàtka nos invita a vivir los peligros de cualquier humano que tenga que huir. El miedo, la incertidumbre y la tensión se apoderan del ambiente. Pero también lo mucho que significa en este contexto algo tan sencillo como un descanso, una fotografía, un trozo de pan. Y la confianza que se establece entre personas desconocidas, con los que a veces ni siquiera tenemos un idioma común. No importa, el lenguaje imperante es el de la empatía, la nostalgia y la supervivencia. Y la mejor forma de entenderlo es vivirlo. 

Cada tipo de teatro tiene o ha de tener su público. El teatro inmersivo, aquel que sumerge al espectador en una aventura o experiencia diferente a lo que sería sentarse en una platea y dejar que algo pase en el escenario. Mi gran experiencia de este tipo la viví en Nueva York, con Sleep no more me quedé sin palabras. Fugit, repite esta fórmula de teatro en el que actor y espectador se funden. Un espectáculo itinerante por las calles y diferentes espacios de Poble Sec, en este caso, pero que se va adaptando allí por donde va. En este caso espectadores y actores se convierten en fugitivos y se dedican a huir.Gracias a esta huida podremos descubrir el sentido de la fraternidad, la solidaridad y a vivir cautivos, siempre alerta de lo que pasará después. Poco a explicar realmente de la experiencia porque estas cosas son difíciles de explicar con palabras y es mejor vivirlas en primera persona. (...)Fugit es un espectáculo que depende mucho de la respuesta del público, que necesariamente tiene que estar dispuesto a participar sin mediar palabra. No apto para todos aquellos que la confianza nos falle y no nos permita disfrutar con libertad de la experiencia. Las bicicletas son para el verano, pero Fugit requeriría más un tiempo diferente. El calor no ayuda a huir. Dos días después, creo que, a pesar del gran trato que las personas “especiales” tuvimos por parte de la organización, los nervios y miedos me jugaron una mala pasada.

Els personatges de Kamchatka tanquen la seva trilogia. Ho fan amb el que hauria de ser el primer capítol, quan decideixen marxar cap a la seva terra promesa. Amb la seva ingenuïtat, una mirada amable, un somriure suau, un gest d'escalf, no troben enemic que els temi. Noo haurien de trobar-lo, si més no. Però ells segueixen sent porucs, inquiets, prudents. Amb la humilitat de saber-se amb robes, vestits i maletes que no s'adequen al seu entorn conviden a què els espectadors (però ells preferirien dir-los-hi còmplices d'aventures efímeres) transitin amb ells, saltant a camions entre llençols; haurn de portar una marca per anar sent atesos per companys d'una estranya màfia que no maltracta, si no que acarona i refresca. Inciten a abandonar documentació i telèfons mòbils. També el seu passat familiar. Tot es crema per la il·lusió del demà. Quan arriba aquest final, hi ha la festa: la celebració. Però, en realitat (adverteixen des de la companyia Kamchatka), és un breu parèntesi. En el nou entorn, tornarà a haver una estranya ceguesa, caldrà aprendre totes les regles de convivència per seguir passant desapercebut. No hi ha mai dolor, hi ha només raons vitals per fer un tomb radical a la trajectòria personal. Ells, sí, es fan fonedissos i abandonen maletes, per fi.En quant a espectacle és el més rodó perquè integra el joc i l'estranyesa tendre de Kamchatka, 2007 i la força poètica d'Habitáculum, 2010. Llavors, a Cal Trepat de Tàrrega aquells estranys immigrants miraven d'oferir-se generosos als seus veïns convidant-los a què visitessin i compartissn els somnis escampats per les habitacions d'aquell recinte misteriós de parets i joguines esventrades. Fugit és un espectacle de difícil producció (per la complexitat dels itinerariis que tracen personatges i "còmplices d'aventures efímeres") però que és molt recomanable per a la salut de l'ànima. A Tàrrega, certament, hi ha dificultat en algunes parts per a les persones de mobilitat reduida. Però l'entrega i bonesa dels personatges sempre troba una solució plausible, si hi és. Contagien escalf tendre.