Qui li anava a dir a Mary Shelley que, dos cents anys després d’haver-se a
posat a escriure una historia de terror nascuda d’una aposta entre escriptors
una nit de tempesta a la llar de Lord Byron, el seu monstre que no ho és tant,
malgrat haver estat creat a partir de carn morta , continuaria tan viu com el
primer dia! Tant que, sense anar més lluny fa uns pocs dies Guillermo del Toro
recordava que sense la influència exercida per aquest relat no existiria la
molt aclamada i premiada “La forma del agua” , i probablement, no existirien
tampoc  cap de les seves altres  pel·lícules. I tant que, en aquests darrers
anys, “El modern Prometeu” – recordeu que aquest és el subtítol que Shelley li
va posar al seu relat- fins i tot s’ha fet l’amo de la sala gran de dos grans
teatres nacionals: el National de Londres ( on va protagonitzar un molt reeixit
 espectacle dirigit per Danny Boyle en el
qual Benedict Cumberbatch i Johhny Lee Miller s’anaven alternant a cada funció
els papers del doctor i la seva creació) i el Nacional de Catalunya ( on la
presència a l’escenari de Joel Joan i Àngel Llàcer ha generat una comprensible
expectació).

Per cert que “Frankenstein” i “Jane Eyre”
(publicada el 1847) van néixer amb tres dècades de diferència, però amb una
mateixa petjada romàntica. I curiosament i casualment, Carme Portaceli s’ha
enfrontat en poc temps a convertir en matèria escènica tots dos relats, Quelcom
que l’ha portat a reconèixer que entre allò que va escriure Shelley i allò
altre que va escriure Charlotte Brontë hi ha, malgrat les diferències, una mena
de rerafons comú; una forma d’abordar les passions humanes i els seus racons
més foscos amb un tarannà visceral propi de la radicalitat romàntica. I potser
per això mateix, entre aquests dos muntatges recents de Portaceli hi trobo alhora
un fil de connexió , potenciat sens dubte pel fet que tots dos compten amb un
espai escènic dissenyat per Anna Alcubierre i un vestuari dissenyat per Antonio
Belart.

Com en el cas de “Jane Eyre. Una
autobiografia”, Portaceli se n’ha volgut servir d’una escenografia força  neutra , clara i longitudinal que no presenti
obstacles a l’hora de convertir-se en pantalla de les constants projeccions ,
creades en el cas actual pel mateix Miquel Àngel Raió que ha transformat el
Teatre Goya en l’oceà d’aigües fosques pel qual naveguen Josep Maria Pou i la
seva balena blanca. Però aquesta neutralitat cromàtica i la funcionalitat que
transmet l’espai , constitueixen d’entrada el primer obstacle , a l’hora de
connectar amb un  espectacle que sorprèn
inicialment per la seva fredor visual. I, tot i la seva qualitat, l’ús que se’n
fa de les iamtges de Raió, no pot evitar de tant en tant la temptació de caure
en un cert excés efectista.

D’altra banda, Portaceli i Alcubierre ubiquen
en aquest espai una cinta transportadora amb efectes colaterals no desitjables
( és fàcil percebre com l’actor o l’actriu que ha estat transportat per ella en
surt a corre cuita un cop creu trobar-se fora de la mirada de l’espectador) , i
de funcionament reiteratiu i un xic feixuc. I ubiquen també una mena d’estany
rectangular d’aigua que obra expectatives després no confirmades. A títol particular,
us diré que inicialment n’estava convençut que aquesta superfície aquàtica hi
jugaria alguna mena de paper en l’escena de la creació del fals monstre,
resolta finalment a l’escenari de forma força més convencional.

I és que de fet, la convencionalitat ensenya
sovint el nas tant en aquesta correcte però poc imaginativa posada en escena
que no acaba de trobar-li el punt ni a les transicions entre escenes ( la
làmpada que puja i baixa constanment per marcar quan  som o no som dins la llar del doctor Víctor
Frankenstein n’és un clar exemple) , ni als puntuals moments que requereixen
una mica d’acció: el climax quasi final entre la criatura que ha volgut anar de
la foscor a la llumi el creador que buscant la llum s’ha quedat ben ve a
fosques, requereix una urgent revisió , tal i com es va presentar la nit de
l’estrena del muntatge . I tampoc el text confeccionat per Guillem Morales a
partir de l’obra de Shelley sobrepassa sovint 
els límits de la discreció. Tot i que funcioni de forma molt correcte en
el dos millors fragments de la proposta: aquell en el qual el cec De Lacey (
excel·lent Lluís Marco) es converteix en mestre de la criatura i l’ensenya no
solament a llegir i a escriure, sinó també a ser capaç d’estimar-se a sí
mateix, i aquells altres primers minuts de la trobada decisiva entre la
criatura abandonada i el creador que la va abandonar.

Anem ,doncs, al tàndem estel·lar . I fem-ho deixant
constància que si la criatura maltractada pel creador desperta clarament la
nostra empatia , no és solament perquè entenem molt bé les raons de la seva
amargura , l’angoixa de la seva solitud , i la ràbia originada pel seu abandó:
també és perquè Joel Joan sap com anar construint  pas a pas la seva turmentada personalitat , i
sap fer-nos del tot comprensible el rancor que sent per aquest creador amb
força menys ànima que ell ( cosa massa comú en els creadors més interessats en
anar creant que en protegir el que creen ). Joan se n’en surt notablement bé
dels monstruós desafiament. Quelcom que no es pot dir del Víctor Franskenstein
de Llàcer ,entossudit des que irromp a l’escenari  en demostrar-nos la profunditat dramàtica de
la seva interpretació, però confonent la veritable profunditat amb l’excés
,  el crit forçat, i la permanent cara
d’amargura impostada. Encara que el seu monstre mostri les costures dels
cadàvers que li han anat donant forma, és la seva actuació, la que realment
deixa a la vista les costures de l’artifici.