La imatge de Frankenstein (sigui per la tortuosa vida de la seva autora Mary Shelley; per la rocambolesca arrencada en una vetllada ensopida a casa de Lord Byron o per la imatge cinematogràfica dels clarobscurs expressionistes de fa un segle) és complexa. Sovint s’imagina la criatura amb una cabellera emboscada, sense pentinar, que li dota un to més d’animal, de Natura desbocada. Doncs aquesta versió que es pot veure a la Sala Gran del TNC ha arrassat la clenxa del cabell. Una voluntat de ser molt narrativa, amb un argument molt fàcil de seguir, ha reduït la contradicció d’un personate icònic en la cultura popular. I també en l’esfera intel·lectual perquè el doctor Frankenstein va aconseguir donar vida, sense cap dona. L’home es converteix en Déu, amb tota la càrrega oral que això implica. 

La directora Carme Portaceli ha tornat a la Sala Gran del TNC amb una peça que té una motxilla de referents. L’obra original (de 200 anys d’història) imagina Frankenstein com un Prometeu modern, un home que patiria sempre una tortura per culpa del destí. En comptes d’haver domesticat el foc, es rebel·lava contra l’evolució animal. La Sala Gran, sovint, imposa una lectura per a un públic ampli. Per això, segurament, la peça peca d’una narrativitat molt lineal (sobretot en la primera part). És en la segona en què respira més el conflicte humanístic, la confrontació entre l’home i la creació que ha abandonat.

 Portaceli va arribar a Shelley a la vegada que amb Jane Eyre, de qui també va fer una adaptació al Lliure de Gràcia, amb molta sensibilitat. Però si a Eyre el discurs rebel és la bandera, a Frankenstein Shelley desapareix absolutament. Ben al contrari va fer Felipe Cabezas en la seva proposta que va estrenar l’any passat Mary Frankenstein Shelley. La posada en escena de Portaceli  recupera la cinta mòbil de Què va passar quan Nora va deixar el seu home d’Elfriede Jelinek (TNC, 2008). Permet un joc de moviment en quadres de quietud. Però sobta que algun mort hagi de sortir caminant després del seu epíleg!

Àngel Llàcer és un Prometeu turmentat. Demostra el seu creixement com a intèrpret dramàtic, tot i que alguns cops el dramatisme de l’acció i l’amplitud de la sala l’aparten d’una contenció imprescindible. Ja va demostrar un to molt allunyat del seu aire de xou televisiu a Relato de un náufrago. Lluís Marco és tendre en el seu paper de cec que acull una criatura gegant (un Joel Joan que es desplega i demostra àmplia coloratura interpretativa a partir d’un monstre ingenu) amb el cabell rapat. Aqest protagonisme és central i sí que aborda des de ben endins les contadiccions d’un personatge fet amb fragments de la fossa comuna(amb cossos de delinqüents) que té una bondat natural insòlita. Aquell bosc romàntic, complex, ha vist com el segaven per ampliar dos carrils de la carretera, de viaranys amb llargues ombres. S’entén molt bé, però es perd sovint la intensitat amb la que va ser ideada la història, per part d’una filla sense mare (va morir durant el part) i es va sentir abandonada quan el pare la rebutjava, potser, com a conseqüència de la mort de la seva dona.