Tots
coneixem, si fa no fa, la història de Frankenstein. Hi ha diferents versions,
potser no les hem vist o llegit totes, però quan se’ns presenta
l’oportunitat de revisar-la, ja intuïm el que anem a veure… Oi? Doncs no. El Frankenstein
de Guillem Morales- Carme Portacelli
és una altra cosa. Diria que amb tot el seu dolor, és una història plena
de poesia, que t’atrapa no només per la manera en què està explicada sinó per
tots els embolcalls (escenografia, il·luminació, caracterització…) que l’acaronen. Només començar, ja quedem embadalits amb l’espai escènic: l’escenari de la Sala Gran,
amb tota la seva immensitat i dos únics elements: una làmpada-aranya i una
butaca. Al fons, una pantalla de la mida de l’escenari, encara buida. L’Àngel
Llàcer, convertit en Dr. Víctor Frankenstein, entra en aquesta solitud i ens
situa a la història amb un monòleg d’alta tensió: turmentat per la mort de la seva mare, l’eminent científic deixa totes
les seves recerques per endinsar-se en l’obstinació de crear vida al laboratori, desafiant les lleis de la natura per competir amb un déu injust. Frankenstein
reconstrueix un home a partir de peces d’altres homes morts, tots malvats.  El volia fer malvat, ja? No ho especifica. Però el seu discurs és, malgrat el que està a punt
d’assolir, pessimista tant amb la vida com amb la mort. El seu turment és ple
de dolor i ho vol sublimar amb la seva Creació.

La diferència entre
la història de Guillem Morales (versió i dramatúrgia) i les altres que ens han explicat al cinema o al teatre, és el camí que els dos protagonistes emprenen, a l’invers del previst. La
Criatura s’ha de moure sol i indefens en un món que desconeix i que ningú li
pot explicar perquè el seu Creador l’abandona. Però troba la llum en la persona
de De Lacey, (Lluís Marco) un home paradoxalment cec que
l’ensenya a llegir, a viure i a estimar. “Camina de la foscor a la llum, mentre que el Doctor va de la llum a la
foscor. La verdadera tragèdia és la seva irresponsabilitat en abandonar la Criatura.”
explicava Morales a la presentació.

De la història ja no en cal dir més. Aneu a
disfrutar-la, no us en penedireu. El meu primer impuls seria dir que descobrireu un Àngel Llàcer amb un paper llunyà del que estem acostumats, però no és cert del tot. A El Nàufrag ja ens va mostrar el seu talent dramàtic. Però aquest és
un muntatge de més durada i la tensió s’ha de mantenir i, en el seu cas,
augmentar. Al Doctor Frankenstein tot se li capgira i el dolor creix. I Llàcer fa un camí fascinant durant el qual fins i tot li
canvia la veu. Pel que fa a Joel
Joan, imagino que per a un actor com ell deu ser un regal tenir
l’oportunitat de interpretar tots els matisos d’una Criatura, que fa un viatge que passa per la incertesa, la por, el desconeixement del bé i del mal, el
primer contacte amb la humanitat, l’aprendre a parlar cada vegada millor, el seu
propi progrés i els sentiments. I la sensibilitat, la bondat, la tendresa i la poesia. És
una Bèstia gran i potent físicament, però indefensa fins i tot quan fa mal. Pel que fa a la caracterització, canvia aquella lletjor dels monstres per cicatrius. I el cabell rapat ens allunya de la fisonomia d’un actor tan conegut.

No em deixaré de lloar les aparicions de Magda
Puig,  Albert Triola, Pere Vallribera i
Alba De la Cruz,
alguns amb diferents papers, tots secundaris però no petits. Però destacaré al
sempre gran Lluis Marco, que
interpreta dos personatges: al pare de Víctor i al Mestre cec. Suposo que hi ha
alguna raó perquè interpreti els dos papers que no vaig saber veure, més enllà
d’un pressupost. Representen la bondat? El perdó? Són tan potents tots dos que
la similitud física es dilueix.

Acabaré
fent la reflexió per la qual, probablement va néixer l’obra. Pot l’home
desafiar la natura fins al punt de crear vida? Pot. Ja ho fa amb plantes,
animals i orgues de les persones, i cada un d’aquests moviments és un avanç
científic que ens porta o portarà a vèncer la mort. De moment, Google ja apunta
que es podrà arribar a viure 500 anys. I només és l’avantsala. Què és, doncs,
Frankestein? La història d’un científic a qui els seus propis malsons empenyen
a crear vida  irresponsablement? O una
premonició de Mary Shelley, més enllà de voler treure els seus dimonis? La història de Shelley és cada cop més lluny de caure a l’oblit. Al TNC ho expliquen en clau d’un conte per a adults, expressionista i deliciosament poètic. Espero que els científics que en el futur s’encarreguin de crear, ressuscitar o allargar vides, ho facin amb consciència i responsabilitat. Però com diu l’avi de la competència: “Jo això ja no ho veuré.”