Fos. Esbart Maragall

A Fos, l’esbart barceloní proposa un espectacle de reflexió sobre si mateix i sobre el moment actual de la dansa tradicional catalana en el context de la societat contemporània, marcada per la rapidesa en els avenços tecnològics i els canvis socials en les generacions. De fet, a manera de gest tragicòmic del tot lúcid, l’esbart proporciona un paper a l’entrada del teatre: una crítica de Fos, que al final del text es diu que “ha estat generada per IA a partir del dossier de l’espectacle”. A partir d’aquí, la coreografia de Concepció Bachs, Enric Martínez i Pere Seda transita per diferents escenes, moltes d’elles amb els vint-i-sis ballarins a escena, en què d’una manera molt ponderada es combina el llenguatge de les danses tradicionals amb altres elements que en principi li són aliens com moviments de tors o malucs, passant per moments més diürns i altres més nocturns, íntims fins i tot. El gaudi i la felicitat dels i les intèrprets es fa palpable en les mirades que intercanvien entre ells, sabedors d’estar fent quelcom extraordinari en la quotidianitat d’un esbart, que reforça un vincle preexistent entre elles, però també entre el passat i el futur de la dansa tradicional, cosa que es transmet al públic en forma de ganes de ballar.

Segons el web del Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL) el "subjuntiu inclou els temps verbals que expressen dubte, possibilitat o desig". L'Esbart Maragall ha fet un pas més en aquest ímpetu de portar la dansa tradicional, d'arrel, a la contemporaneïtat. Ho expressa des del mateix títol, Fos, que és alhora la tercera persona del singular en pretèrit imperfet de subjuntiu del verb ser i potser també el participi del verb fondre. Totes dues accepcions li entren com un guant. I en aquesta ambigüitat juga la peça.D'entrada, trenca com ja hem vist amb altres vestuaris com L'esbart Rocasagna (Era) o el de Sant Martí amb el seu Segell Sant Martí amb la idea de gènere: Les noies poden dur pantalons i els homes també, indistintament. I en aquesta subversió de rol també es trenca la jerarquia de qui balla encerclant l'altre, una lectura d'un feminisme molt saludable.En la producció del grup de Sant Andreu (preestrenat a les festes de Santa Coloma de Gramenet) hi domina una dansa vertical, enèrgica i àgil, de continus canvis en el desenvolupament de les danses i resolent amb molta professionalitat les transicions d'un quadre a un altre. L'esbart, dirigit per Enric Martínez, compta amb la producció musical de Dani López (que ha jugat amb el repertori rescatat del Càntut, sincopant l'harmonia o deixant-la que s'expressi amb tota la seva empenta) i amb una coreografia que reversiona les passes de sempre fins a, puntualment, traslladar-les en una mena de discoteca amb les esquenes dels balladors arquejant-se sinuosament.El repte de la coreografia ambiciosa (amb les aportacions de Concepció Bachs, el mateix Enric Martínez i Pere Seda amb treballs amb l'Esbord i personals com L'hereu Riera, Autoodi, o Folk as queer) és sincronitzar fins al límit la vintena llarga de balladors. Es prodiguen els balls multitudinaris i, tot i ser una preestrena, s'intueix que serà molt difícil aconseguir el gest net que es busca aconseguir. Molt més fàcil és quadrar les intencions en el duet o peces de menors intèrprets. En tot cas, el treball de precisió és un repte per a l'aprenentatge d'un cos de ball jove i amb ganes de jugar i perfeccionar.El "FOS" quant a participi (del verb fondre) dóna la idea d'integrar la tradició amb la intel·ligència artificial si és necessari. I d'afegir-hi la diversitat de cossos amb una celebrada normalitat. El participi, com a forma no personal, es pot emprar com a adjectiu. Ja és això: El desig de l'Esbart Margall és ser un ens fos, una amalgama de colors, sensacions, trajectòries culturals que desemboquen en la cançó infantil d'arrencada.