A Fos, l’esbart barceloní proposa un espectacle de reflexió sobre si mateix i sobre el moment actual de la dansa tradicional catalana en el context de la societat contemporània, marcada per la rapidesa en els avenços tecnològics i els canvis socials en les generacions. De fet, a manera de gest tragicòmic del tot lúcid, l’esbart proporciona un paper a l’entrada del teatre: una crítica de Fos, que al final del text es diu que “ha estat generada per IA a partir del dossier de l’espectacle”. A partir d’aquí, la coreografia de Concepció Bachs, Enric Martínez i Pere Seda transita per diferents escenes, moltes d’elles amb els vint-i-sis ballarins a escena, en què d’una manera molt ponderada es combina el llenguatge de les danses tradicionals amb altres elements que en principi li són aliens com moviments de tors o malucs, passant per moments més diürns i altres més nocturns, íntims fins i tot. El gaudi i la felicitat dels i les intèrprets es fa palpable en les mirades que intercanvien entre ells, sabedors d’estar fent quelcom extraordinari en la quotidianitat d’un esbart, que reforça un vincle preexistent entre elles, però també entre el passat i el futur de la dansa tradicional, cosa que es transmet al públic en forma de ganes de ballar.