Segons el web del Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL) el “subjuntiu inclou els temps verbals que expressen dubte, possibilitat o desig”. L’Esbart Maragall ha fet un pas més en aquest ímpetu de portar la dansa tradicional, d’arrel, a la contemporaneïtat. Ho expressa des del mateix títol, Fos, que és alhora la tercera persona del singular en pretèrit imperfet de subjuntiu del verb ser i potser també el participi del verb fondre. Totes dues accepcions li entren com un guant. I en aquesta ambigüitat juga la peça.

D’entrada, trenca com ja hem vist amb altres vestuaris com L’esbart Rocasagna (Era) o el de Sant Martí amb el seu Segell Sant Martí amb la idea de gènere: Les noies poden dur pantalons i els homes també, indistintament. I en aquesta subversió de rol també es trenca la jerarquia de qui balla encerclant l’altre, una lectura d’un feminisme molt saludable.

En la producció del grup de Sant Andreu (preestrenat a les festes de Santa Coloma de Gramenet) hi domina una dansa vertical, enèrgica i àgil, de continus canvis en el desenvolupament de les danses i resolent amb molta professionalitat les transicions d’un quadre a un altre. L’esbart, dirigit per Enric Martínez, compta amb la producció musical de Dani López (que ha jugat amb el repertori rescatat del Càntut, sincopant l’harmonia o deixant-la que s’expressi amb tota la seva empenta) i amb una coreografia que reversiona les passes de sempre fins a, puntualment, traslladar-les en una mena de discoteca amb les esquenes dels balladors arquejant-se sinuosament.

El repte de la coreografia ambiciosa (amb les aportacions de Concepció Bachs, el mateix Enric Martínez i Pere Seda amb treballs amb l’Esbord i personals com L’hereu Riera, Autoodi, o Folk as queer) és sincronitzar fins al límit la vintena llarga de balladors. Es prodiguen els balls multitudinaris i, tot i ser una preestrena, s’intueix que serà molt difícil aconseguir el gest net que es busca aconseguir. Molt més fàcil és quadrar les intencions en el duet o peces de menors intèrprets. En tot cas, el treball de precisió és un repte per a l’aprenentatge d’un cos de ball jove i amb ganes de jugar i perfeccionar.

El “FOS” quant a participi (del verb fondre) dóna la idea d’integrar la tradició amb la intel·ligència artificial si és necessari. I d’afegir-hi la diversitat de cossos amb una celebrada normalitat. El participi, com a forma no personal, es pot emprar com a adjectiu. Ja és això: El desig de l’Esbart Margall és ser un ens fos, una amalgama de colors, sensacions, trajectòries culturals que desemboquen en la cançó infantil d’arrencada.