“Quan ens agrada molt un autor, tendim a repetir-lo, com els nens petits amb un joc. I això és el que em passa, entre d’altres, amb Eduardo de Filippo”. Són paraules d’Oriol Broggi sobre el seu tercer De Filippo a la Biblioteca (després de la reincident Natale in casa Cupiello i Questi fantasmi, sense comptabilitzar Dissabte, diumenge i dilluns en què va ser ajudant de director, al TNC). I el que ha plasmat al terra (de rajoles, no ja de sorra) del teatre és un joc teatral fantàstic.

Per començar, la història, és divertida i, alhora, amaga un drama de postguerra: la Filumena, després de 25 anys mantinguda per l’acomodat Don Domenico Soriano, fingeix la seva mort per demanar, a punt de passar a l’altre barri, que l’home es casi amb ella. El mossèn que li havia de donar l’extremunció els casa i, hop!, la Filumena revifa i agafa les regnes de casa Soriano. Aquí comença tot. L’embolic de fills biològics o no, un advocat (“Nocella, Nocella…”) disposat a trencar el matrimoni amb articles que no recorda, una amant infermera, uns criats confidents i fidels a un o a l’latra… La picaresca napolitana en la seva salsa.

Per seguir, uns personatges completíssims i unes interpretacions impecables. Clara Segura (igual que a Una giornata particolare, per exemple) torna a desprendre aquest napoletanisme exuberant, abundant, pletòric, i Enrico Ianniello, el nou fitxatge per a La Perla 29, provinent de Napoli (de la companyia de Toni Servillo, ni més ni menys), esdevé un Don Soriano en tota regla: els gestos, les fuetades de napolità, l’acceptació de la derrota… i del triomf. I uns secundaris imprescindibles (parlem també de personatges i d’intèrprets) acaben d’arrodonir una obra que ve de gust tornar-la a veure per quedar-nos amb tots els detalls que amaga.

El teatre de la Biblioteca es converteix en la casa del senyor Soriano i els espectadors, com qui diu, es converteixen en els veïns de l’edifici que no es perden detall. L’escenografia disposa bona part de les butaques a tocar d’aquest menjador luxós i decadent.

El napolità (gairebé incomprensible per a un italià qualsevol) i l’italià estàndard que fa servir De Filippo, aquí s’han convertit en un batibull de català, castellà (“castellanu”) i italià i, quan Don Domenico perd els nervis, napolità, en un joc deliciós que no deixa que s’escapi cap picada d’ull de l’autor.

Per a molts, veure un De Filippo a la Biblioteca de Catalunya ja era anar sobre segur, però comprovar que el joc del teatre segueix viu i amb una salut excel·lent (que li ho preguntin a la Filumè!) després (durante, encara) de la pandèmia ens fa venir ganes de no parar de jugar.