La nova incursió napolitana d0 La Perla29 compleix àmpliament les espectatives. No és ara, ni tampoc la voluntat d’Oriol Broggi, de girar com un mitjó una comèdia, amb punt d’intriga, romàntica per ensenyar les vergonyes de la societat puritana: Serveixen la peça amb les estovalles de lli i les copes de cristall. I els actors estan fins com una galeta de canyella amb sucre, barrejant l català, el castellà, italià i el napolità, orgànicament. Sona com una simfonia en cascada que projecta ganes de comunicar-se i de convèncer amb les seves rèpliques els antagònics. Brogi torna a De Filippo (Questi fantasmi, Natale in Casa Cupiello) i regala una peça de teatre que ho embolica tot amb la vida.

És cert que els de La Perla29 han refet totalment l’espai de La Biblioteca de Catalunya. Ara no hi ha sorra si no unes rajoles hidràuliques amb un petita tarima de parquet. Les cadires folrades d’sky desentonen entre les calaixeres, les verges i una taula majestuosa. Però és que la vida que es respira en aquesta llar, durant anys, molt ensopida, és pràctica. La tassa de cafè, per exemple, es penja d’un clau a l’aixeta de la cuina. Si Txèkhov era un tossut amb el samobar, De Filippo utilitza el cafè com a recurs còmic i com a necessitat per a sobreviure tanta conversa arrauxada.

Punt a part mereix el treball actoral. Al costat de l’espai escènic i de la trama, la interpretació és el principal motiu per assistir-hi. Perquè Clara Segura és la dona amb caràcter i que aguanta l’emoció que prova una estratagema per garantir la sortida digna dels tres fills i evitar que se’ls arraconi per l’aparició d’una jove 20 anys més jove (estirada Carla Vilaró, funciona molt bé la seva comicitat). Però és que Enrico Ianniello és Domenico Soriano, un prohom calçasses que, tot i l’aparent mirada d’estar per sobre del bé i del mal, és una baldufa a mans de les dones, molt més intel·ligents que ell. Marissa Josa, Xavier Ruano, Montse Vellvehí i Eduard Muntada saben estar atents a recollir el guant i tornar la bola amb efecte en forma de rèplica picada, que sempre diu més del que expressa. Les mirades quan parlen i, sobretot, quan no ho fan, són veritables jeroglífics que donen pòlvora a la comèdia.

Com a L’art de la comèdia, del mateix autor, dirigit i protagonitzat per Lluis Homar, la veritat i la mentida en la trama es fan una rebrincada i costa saber què hi ha de cert. Tot i la solució final de focs d’artifici, queden interrogants sobre la paternitat dels fills (interpretats per Jordi Llovet, Josep Sobrevals, Sergi Torrecilla amb un veritable joc d’equilibirs de caràcters dòcils però orgullosos). I cada espectador sortirà amb una opinió diferent. En el joc de les simulacions, dels gestos, hi ha la subjectivitat d’una peça clàssica, tradicional a Nàpols i que aixeca el públic aplaudint rabiós al final de l’escena a VBarcelona. Ara, i quan surti de gira, és un cavall guanyador, altre cop. El mèrit, a falta de risc dramaturgic, és trobar l’equilibri entre tants trumfos a la mà i que no caigui cap carta abans d’hora. Les portes s’obren i es tanquen i la història es cou a foc lent a ulls del públic que riu els tics de l’home nerviós des de pràcticamet el principi i que s’emociona amb la benedicció final. Però que discrepa qui ha enganyat a qui, en aquesta aparença de la vida conjugal. Tot i la pàtina populista, de fons, Filumena Marturano reivindica la dignitat dels seus fills, i hi lluita com una lleona amb totes les ardits que té a les seves mans (més o menys ètiques).