Fedra. Sergi Belbel

El duet Sergi Belbel-Emma Vilarasau torna a fructiferar a Fedra, una producció ambiciosa tant pel títol com pel repartiment o el desplegament tècnic. El propi Belbel ha traduït aquest viatge als inferns que Jean Racine va escriure basant-se en la tragèdia grega homònima de Sèneca. Un descens al qual Fedra s'arrossega enamorada i refusada pel seu fillastre Hipòlit, una caiguda en la qual s'emportarà per endavant tant el propi Hipòlit com Enona, la seva confessora. Fedra és una obra polièdrica en el fons i abassegadora en la forma. Una reflexió sobre la feminitat, la virtut i l'incest escrita en vers alexandrí, cosa que li dona una volada extrema però que, en contrapartida, complica la vida als intèrprets i, com és el cas, allunya la trama --i, sobretot, l'emoció-- dels espectadors. La Fedra del Romea no passarà a la història ni cap dels seus intèrprets serà especialment recordat pel seu treball en aquesta producció. La memorabilitat l'atribueixen els espectadors en base a les emocions que els arriben des de l'escenari i aquesta Fedra és un espectacle digne, bo, ben interpretat i ben bastit però mancat del grau d'emoció que seria d'esperar. La grandiositat del text i la grandiloqüència del to taponen la via per la qual les paraules haurien d'arribar a la pell del públic, abocat a un gran muntatge que no flueix, no traspua i no traspassa a la platea.En aquest fresc artísticament impecable però que no commou hi ha, amb tot, prou bones interpretacions. La millor és la de Mercè Sampietro. Aplomada, convincent i segura, s'imposa a la Fedra de Vilarasau, ben dibuixada, enèrgica i sòlida, però previsible. Xavier Ripoll es treu amb nota un Hipòlit més complex del que semblaria mentre que, entre els secundaris, brilla amb llum pròpia l'Arícia de Queralt Casasayas, l'única actriu que assumeix com qui no vol la cosa el vers alexandrí que, en la majoria d'altres casos, encotilla i fins i tot arriba a acaparar els intèrprets.En justícia, cal dir que Belbel ha oblidat l'emoció però manté un dels seus trets característics com a director: l'excel·lència tècnica. Fedra sí que sobresurt en en aquest àmbit, amb un magnífic espai escènic de Max Glaenzel; un gran treball de vestuari de Mercè Paloma i, sobretot, una extraordinària il·luminació de Kiko Planas i un espai sonor (de Jordi Bonet) que encoixina el text perfectament. Si la intenció de Belbel era oferir un la peça de Racine en una vitrina magnífica, objectiu aconseguit. Però costa de creure que darrera de Fedra no pretengués, a més, emocionar. I aquí sí que s'ha quedat a mig camí. 

Aquesta Fedra és impactant de sol a sol. L’astre rei mana en l’escena, eclipsant-se per tornar a lluir i contemplant la tragèdia de la guerra, del desamor, de la sang, de la incomprensió, de la sexualitat. Una escenografia captivadora (el terra àrid, dur, com la trama). La interpretació, simplement, respon a les expectatives, que no és poc (els intèrprets són els qui aguanten l’obra), si pensem que tenim una Emma Vilarasau, una Mercè Sampietro, un Jordi Banacolocha o un immens Lluís Soler que torna a treballar amb Xavier Ripoll (els recordem a la inquietant Cosmètica de l’enemic, amb molta química). L’argument és el sentiment de culpa que envaeix Fedra, enamorada del seu fillastre i destinada a un final tràgic; la mort del marit/pare i la posterior reaparició; els secrets amb la seva dona de confiança; la traïció... Els elements de la tragèdia grega hi són (en aquesta història de Racine)... Però hi ha alguna cosa que la fa una mica lenta, una mica espessa. Potser una mica avorrida, tot i què no es fa pesada.

Sergi Belbel ha pres el repte de posar en peu la Fedra de Racine (1677), mantenint el vers -bona traducció i adaptació del mateix Belbel- però modernitzant la seva posada en escena. Un esforç gegantí perquè despullar el teatre de Racine de les cotilles que el constrenyen per fer-lo sobri i equilibrat en la desmesura dels sentiments que tracta, és nadar a contracorrent. Apropar aquesta Fedra al gran públic d'avui mereix consideració i és cert que l'espectacle és clar, net i entenedor; obra de qui coneix bé l'ofici. Conservar el vers alexandrí, si bé contribueix a restar fidel a l'original, posa en perill la unitat de to en un elenc poc avesat a aquesta forma i sense massa referents en la pròpia tradició. La Fedra de Racine és un torrent de paraules que flueixen per la tortuosa llera de la moral: no tant per la relació incestuosa (entre Fedra i Hipòlit no hi han llaços de sang), si no per la diferència d'edat i la traïció a Teseu que suposa. Fedra és aquí presentada com una víctima de Venus (el referent de Racine és Sèneca abans que l'Hipòlit  d'Eurípides), Emma Vilarasau la fa digna i orgullosa com correspon a la seva estirp. Però qui sobresurt en aquest muntatge és l'Enona de Mercè Sampietro que construeix una "amiga-criada-confident" dotada d'una major profunditat que la resta de personatges, en la que el vers flueix de forma natural. Roman aquí de l'antiga tragèdia la unitat de temps i la d'espai, poèticament subratllades per una colossal "lluna/sol" mostrada en totes les seves fases en un espai de representació que depassa l'escenari (il·luminació de Kiko Planas i escenografia de Max Glaenzel). El vestuari de Mercè Paloma contribueix en molt a donar un toc més actual al muntatge que caldrà alleugerir dels crits i les estridències de la funció de l'estrena.

Explica Sergi Belbel, que Racine va voler convertir la "Fedra" clàssica amb un vers molt pròxim, gens carregat. Que, sense perdre el pes de la paraula, fos pròxim als espectadors del moment. La traducció de Belbel, efectivament és fidel a aquesta mirada. I sí, el vers es percep en la llunyania del ritme mentre les paraules (sense obviar les metàfores i les imatges literàries) arriba prou directe. És una oportunitat, de fet, de poder comprendre la cronologia d'aquest drama que és en realitat, fruit d'un malentès i d'una moral massa oprimida. La pega és que la posada en escena retorni al format més clàssic. En un espai amb un eclipsi molt adequat pel ritme de la peça però que no troba prou recorreguts ni recursos d'entrades i sortides. El més preocupant és el to dels actors, generalment d'una afectació exagerada. El vers ressona immens, sí, però a costa de la credibilitat del personatge. Són les interpretacions més contingudes, en què es revela millor la intenció del dissortat Hipòlit (Xavier Ripoll procura construire el drama cap endins, extrem que l'humanitza), Enona (maquinadora Mercè Sampietro, sempre amb la voluntat de fer servei a Fedra) o de la mateixa Fedra (Emma Vilarasau respira fresca quan, presa per la bogeria, confia que encara és possible l'amor d'Hipòlit). La pretesa  profunditat dels personatges, que pateixen els embats del destí (o la mala voluntat dels déus, envejosos), té aires còmics per l'audiència, quan hauria de ser una escena de gran contundència dramàtica. Llàstima perquè Jordi Banacolocha hagués pogut fer un protector d'Hipòlit molt més creïble, o Lluís Soler defensar una derrota de l'heroi amb una humilitat ben humana. Pel que fa a Queralt Casasayas significa el punt de claror de l'escena (sap jugar-hi generosa), el que aconseguirà redimir, en part, tots els mals.

Sergi Belbel dirigeix i tradueix "Fedra" de Jean Racine, al Romea. L'atractiu del muntatge és el repartiment, capitanejat per Emma Vilarasau on, a més de la protagonista, destaca la interpretació de Mercè Sampietro. Aquest és un espectacle volgudament tradicional i clàssic, que suposa un retorn al passat en la manera com se'ns presenten els clàssics. Dicció impostada, frases a elevat volum, moviments marcats, tot al servei d'una gran tragèdia que, temàticament i a dia d'avui, ens explica una història que ens interessa ben poc. Com a crítica teatral m'ha resultat una experiència interessant pel que té de rescatar una manera de fer teatre antiga. En aquest sentit, és recomanable per a públic teatral bregat que fins i tot ho pot afrontar com un repte. Per contra, pot ser nociu si es fan sessions escolars, o es pren com a obra per a captar públic nou o més jove ja que, a posteriori, evitaran trepitjar un teatre.