Fantàstic Ramon

Una de les propostes que van inaugurar la primera temporada del Teatre Lliure de Julio Manrique va ser Hamlet recontralibre, un espectacle de la companyia peruana Teatro La Plaza que constituïa tota una declaració d’intencions. En aquella proposta, el dramaturg i director Chela de Ferrari partia de les vivències d’un grup de joves amb síndrome de Down que, en un moment o altre, es posaven a la pell del príncep de la indecisió –mèdium o vehicle expressiu per projectar les seves angoixes i demandes: “Ser o no ser. Estoy aquí, pero no me quieres ver”– i finalment, després de passar el dol per determinades opressions i desitjos no satisfets, prenien les regnes de la seva vida. La programació d’aquell muntatge anticipava un dels projectes més emblemàtics d’aquesta nova etapa, Ànima Lliure, sota la coordinació de la dramaturga Clàudia Cedó, responsable d’èxits com Tortugues: la desacceleració de les partícules (2014) o Una gossa en un descampat (2018) i fundadora d’Escenaris Especials. És ella qui ha escrit i dirigeix Fantàstic Ramon, un espectacle on, com ja passava amb Mare de sucre i Els àngels no tenen fills (2021), actuen intèrprets amb diversitat funcional i sense. Cedó lidera un procés de creació col·lectiva que ha partit d’improvisacions per incorporar la parla, el moviment i la personalitat de cadascun dels actors. L’obra, una faula fosca que busca fer visible la diversitat real, sovint invisibilitzada, i abordar de manera obliqua, inversa i metafòrica qüestions com l’exclusió, la sobreprotecció o la dependència –i la hipocresia, la por, l’aversió envers el diferent– , s’estructura en quatre parts –la durada total de l’obra és de tres hores, entreacte inclòs– i està ambientada al poble de Santa Aurora de la Pietat, textualment acotat de manera força poètica i suggeridora –ho podreu comprovar al volum publicat dins la col·lecció “Llum de guàrdia” (Editorial Comanegra/Teatre Lliure, 2025)–. L’escenografia de Max Glaenzel plasma a la perfecció l’atmosfera de conte i fa que els diferents espais, ben definits i identificables –el bar, la casa “càlida i vella”, la classe d’escola, la botiga, el consultori–, comuniquin o intersequin i ofereixin accions simultànies. Contingut dins una caixa escènica que, en un moment donat, ensenyarà les costures per assenyalar el públic, aquest poble té els seus revolts sinistres. En ocasions, sembla que hi plana l’ombra de Dogville (2003), de Lars von Trier: per exemple, quan un personatge empra l’expressió de “poble podrit”, o quan la mestra explica un conte on a un nen li posen un collar de gos. Hi participen onze intèrprets, però és entorn del Ramon, el dotzè personatge, que s’articula la trama: es tracta d’un nen de drap, representat per diferents marionetes de tela, cadascuna més gran que l’anterior, que permetran constatar com d’accelerat és el seu creixement. La metàfora es fa gran i agafa una deriva sorprenent. La seva humanitat apareix qüestionada des de la primera intervenció, a càrrec de l’Innocent (Jordi Galià). Tant ell com l’Esteve (Edgar Murillo), el locutor de ràdio que s’expressa en llenguatge de signes i completa o contrasta la crònica de la quotidianitat del poble amb exemples literaris i reflexions assagístiques –impossible no pensar en el carismàtic Chris Stevens de la sèrie Doctor en Alaska (1990)–, ostenten uns cognoms que volen homenatjar la fascinant i heterodoxa novel·la Geek Love (1989), de Katherine Dunn, que va ser font d’inspiració per a Cedó, com evidencia també la cita que precedeix el text publicat: “I, com més deformes ens veuen, més gran és la nostra suposada santedat”. La faula es remunta al naixement d’aquesta criatura marcada per la immobilitat: el Ramon ni es mou ni parla ni reacciona als sorolls; en canvi, creix de manera misteriosament desmesurada. Els seus pares, la Clara (Anna Moliner) i el Josep (Francesc Ferrer), se l’estimen des del primer moment. Al llarg de la peça assistirem a la creixent impotència de la mare, que admet el seu fracàs a l’hora d’establir-hi connexió. Quan al final la posseeix una dolorosa forma de clarividència –“Volia que formessis part del món. Però el món és estrany. Un animal malalt”–, és massa tard: el seu fill és tan gran que ella s’hi bressola, superada per la situació. Per la seva banda, el pare ofereix una presència constant i serena; propens a un optimisme infundat, s’esforça a trobar en el nen qualitats extraordinàries. I hi ha encara una altra persona que se’l mira amb molt d’amor: la Margarida, la mestra interpretada per Vanessa Segura, que fa la seva entrada per l’escala central de platea –se subratlla així la seva condició de forastera– i se n’anirà pel mateix lloc. A ella, que tracta el Ramon amb summa delicadesa, li encanta “la calma que ens aporta”, la seva “humanitat absolutament única”. Més endavant, però, tindrà una manera estranyament imperativa d’exigir-li una revelació, i en alguna ocasió semblarà utilitzar-lo per propagar la seva ideologia. La gent del poble mostra una mal dissimulada hostilitat envers el nen de drap, que els desafia amb la seva diferència o alteritat radical. La directora de l’escola (Kathy Sey) pretexta la manca de recursos per suggerir que no se’n poden ocupar. El mossèn (vehement Marc Buxaderas, amb molta vis còmica) l’acusa de peresa i diu que ha d’esforçar-se per ser més autònom, i la Puri (Judit Pardàs) el culpa de deixar-se agredir; resulta un gran encert posar uns retrets tals en boca d’aquests actors. En canvi, la pintora local (Mercè Méndez) i la cambrera revoltada (Andrea Álvarez) semblen més predisposades a acceptar-lo. El doctor (Xicu Masó), evasiu i hipòcrita, còmplice d’una ocultació que va agafant aire de conxorxa, té malsons amb un teatre on actuen “uns actors estranys” i “translúcids”. Una amenaça va prenent forma. Veurem que el drap funciona com a metàfora del que no acaba de rutllar. També la processionària –els avenços de la qual detalla el locutor– i la boira groga evoquen una mena de contagi amb tintes apocalíptiques. I l’espai sonor dissenyat per Lluís Robirola ve a sumar-s’hi, en incorporar una sonoritat inquietant que progressivament “contamina” la preexistent, de caràcter més tradicional o folklòric, i va apoderant-se de l’atmosfera. El Ramon transita de monstre a heroi per després tornar a ser objecte de totes les malvolences. Però ell no ha decidit mostrar-se com un fenomen o un miracle; tampoc esdevenir exemple, consol, promesa, boc expiatori, oracle mut, nen-símbol, consigna de la inacció. Si la majoria dels vilatans, que porten en secret les seves limitacions i deformitats, el consideren perillós és per la manera com fa evident la seva diferència; per això, l’acusen de desvergonyiment, ostentació, exhibicionisme: “La seva debilitat és apassionada”. Tenen por de veure-s’hi reflectits com en un mirall, i cometran l’inesperat. Fantàstic Ramon és un conte tirant a tenebrós que flirteja amb diferents gèneres. El ritme resulta massa alentit a la primera part, si bé ofereix una bona alternança d’humor, reflexió i girs dramàtics. Després de l’entreacte, ens atrapa amb més força, per com evoluciona la faula i també gràcies a l’inspirat, colpidor parlament que el doctor –gran Xicu Masó– ens adreça des de l’escala central de platea. Ha estat un gran encert que el projecte Ànima Lliure s’estreni a la Sala Fabià Puigserver, igual que té tot el sentit del món que els actors d’Escenaris Especials assumeixin els papers dels “normes” opressors per reivindicar que la seva és una humanitat tan complexa i contradictòria com la de qualsevol altre. Amb les seves llums i les seves ombres.   Crítica publicada a Núvol el 9 d'abril de 2025

La metàfora de Fantàstic Ramon té escenes brillants com la del locutor de la ràdio local que s'expressa només amb llengua de signes. Com la del gat amputat que segueix sent un gat, fins i tot si el decapiten. Com la de la lliçó d'inacció que promou el protagonista sent un nou Bartleby, l'escrivent. Que ho interpreti un equip divers és clau, perquè permet convertir en incriminadors els que sovint són increpats per la seva diferència: Té molta força que interpretin el rol dels que demostren por, rebuig o paternalisme infantil el que ell troben en el dia a dia. Potser la pega principal del muntatge, una iniciativa valenta del Teatre Lliure de Julio Manrique és que, com si fos una primera i única oportunitat, Clàudia Cedó (Una gossa en un descampat) hagi volgut plasmar tot d'idees, somnis, denúncia i acudits en un final excessiu que explica massa i remata la història amb tres finals, a causa de la cronologia de la trama. Es revelador el secret del poble i la veu final de la mare amb un Ramon estratosfèric (que converteix la Fabià Puigserver amb la sensació de ser un espai immens, extrem que no aconseguia la maratoniana L'herència) però ensenya massa cartes, quasi amb un aire de lliçó moral. La voluntat de tirar endavant el muntatge, com la de la pròpia història que s'explica té aquella incomoditat d'estrenar uns mitjons gruixuts d'estar per casa en els que, no se sap com, puntualment, una punxa va ferint el peu confiat. Fantàstic Ramon fabula sobre una parella que tenen un fill que és un ninot de drap: La criatura no mira, no parla, no sent però menja i creix. La seva quietud desespera a uns, i té un efecte sanador per a altres. La metàfora està servida. Aquesta diferència deu ser comparable al sentiment de les famílies amb persones amb diversitat funcional. Amb els anys, la diferència es fa més evident perquè, si més no fins avui, és molt complicada la vida adulta, independent i professional de les persones etiquetades com a diferents. El poble Aurora de la Pietat sembla viure apartat de les presses i les exigències de la ciutat. És  veí antagònic de la colònia tèxtil, ben grisa, de L'alegria que passa, que va rescatar Dagoll Dagom amb tant encert el 2023. Aquest naixement, com l'arribada del circ en l'obra d'en Rusiñol, trasbalsa el poble i remou unes entranyes desconegudes. El neguit creix i es revela cada cop amb més incomoditat. Funciona com allò de no saber quan la punxa ferirà el peu, i amb quina profunditat ferirà. Aquell humor cínic de riure's dels acudits de la transició (per a escarni del que té veu de nas, el tonto, el sord o el cec) avui guanya una vitalitat immensa perquè l'interpreten ells mateixos. Com Albert Espinosa a Los pelones, Idaho y Utah i tantes d'altres, poden fer broma de no tenir cama o que perden oli perquè la pròtesi, efectivament, té una pèrdua de pressió al genoll. El teatre testimoni ha superat la plana de denunciar la seva situació extrema i prova d'escenificar un conte que cedeix el protagonisme a un ninot que va creixent i, com la silenciosa processionària, envaint espai, converses i malestar dins del poble. Però un secret fa que no es pugui abordar amb la naturalitat. Sense haver-se d'atribuir culpes o motivacions celestials en Ramon ensenya l'esquerda de la desconfiança, la por i, fins i tot, el paternalisme. Si a Mare de sucre, (amb el díptic d'Els angels no tenen fills) la història abordava la voluntat d'una persona amb diversitat funcional de ser mare i com diferents estaments de la societat li aribuïen la responsabilitat o no, a poder traspassar una porta prohibida, ara la diversitat neix d'una parella sense cap tipus d'antecedent conegut. L'estimació pel fill és absolut de pare (Francesc Ferrer) i mare (Anna Moliner, que enfronta els moments emotius més potents amb una força que commou la platea), però les decisions de com abordar la seva escolarització difereixen absolutament. Cedó explicava a la roda de premsa que ni ells mateixos tenen clar quina és la millor situació per a cada cas en l'escolarització. Però en el muntatge es mostra l'heroicitat de la nova mestra (Vanessa Segura), a favor de la integració, mentre que es caricaturitza la de la directora (Kathy Sey), que opta per segregar Ramon perquè no hi ha recursos per a tot. Marc Buxaderas és un divertidíssim i escandalitzat mossèn. Que escolta en confessió i juga amb el poder del sermó de cada diumenge. Vol protegir la convivència a partir de la seva cassulla. Com el rol de la directora, hi ha poc espai per conciliar amb aquest personatge. Més ambigu és el paper del metge (Xicu Masó), l'altra autoritat (juntament amb l'amo del bar, Innocent, que interpreta Jordi Galià). La ràdio local no sembla afectar l'ordre imposat al poble: És una bombolla que no molesta i li deixen fer; aparentment el locutor (intepretat per Edgar Murillo) només transmet la temperatura del dia i va narrant una plaga d'insectes, que no es mitiga mai. Fantàstic Ramon acaba topant-se amb la realitat. Ha donat als actors professionals els papers que desenvolupen el pes principal de la trama i que ensenyen les contradiccions de la situació amb una evolució dels personatges. En canvi, la Candela (Andrea Álvarez), l'Eva (Mercè  Méndez), i sobetot, la Puri (Judit Pardàs) juguen un paper secundari que acaba convertint-se massa cops en la rèplica amb una paraulota per aixecar el riure del públic. Efectiu, però massa fàcil. En totes les obres hi ha papers petits però el repte és que tots tinguin una evolució, un creixement a mesura que avaça la trama. Potser, només potser, el repte és abordar aquest nou teatre més contemplatiu donant l'espai i els recursos que pràcticament mai ha tingut aquest col·lectiu per generar noves preguntes al públic. Viure i deixar respirar l'excepcionalitat des de l'escolta i la descoberta en què ningú ensenya i tothom aprèn, en emptatitzar amb en Ramon però també amb les vulnerabilitats de cadascú, indistintament de diagnòstics. Per aconseguir que l'espectador es commogui necessita topar amb la punxa invisible i discernir si és bo extirpar la part del mitjó per on sempre frega o acceptar com una ventada d'aire a la cara aquesta situació real i quotidiana (que encara pateix una evident invisibilització). La decisió l'ha de prendre cadascú. Com decidir si deixar el mitjó desaparellat o fer un cosit casolà al mitjó amputat.

La fe mou muntanyes. I viatges xàrter també. Hi ha qui fa quilòmetres fins al Santuari francès de Lorda, amb el vot de confiança que encara diposita en aquella jove Bernadeta que a mitjan segle XIX diu que va veure la mare de Déu a la gruta de Massavielha. Hi ha qui es conforma en una creença més de quilòmetre zero i puja de tant en tant a Montserrat per comprovar que la Moreneta continua mantenint el reclam turístic i que el mató s'hi continua venent la mar de bé. I hi ha qui peregrina fins a la població de Santa Aurora de la Pietat on hi ha una escola rural amb una directora negra, una mestra visionària acabada d'arribar, un bar de punt de concentració del poble, un capellà amb birreta que marca la pauta religiosa com Déu mana, el metge que coneix tots els mals i on també hi ha la parella del Josep i la Clara, neorurals del segle XXI, que han tingut el primer fill, un fill especial perquè no és ni nen ni nena sinó un nadó de drap que va creixent a manera que la trama també va avançant amb un tempo pausat que s'allargassa fins als 150 minuts de representació més un quart d'hora d'entreacte. «Fantàstic Ramon» és un conte de gènere fantàstic, mai més ben dit, amb tocs surrealistes, de regust agredolç, que segurament encantaria Mercè Rodoreda i que l'escriptora de «Viatges i flors» o «La mort i la primavera» envejaria que no hagués sortit de la seva fecunda imaginació. La història ha sortit de la dramaturga, directora, psicòloga i fundadora del col·lectiu Escenaris Especials, Clàudia Cedó (Banyoles, Pla de l'Estany, 1983), autora que molts espectadors tenen present per algunes de les seves obres més celebrades com «Una gossa en un descampat» o «Mare de sucre». Amb «Fantàstic Ramon», Clàudia Cedó ha fet un salt més arriscat encara que en els anteriors, amb una trama que posa de cara a l'auditori l'altra cara del mirall amb què es miren els que es consideren “éssers especials”, simplement perquè són diferents dels patrons marcats per la societat del moment. I per aconseguir aquesta mirada, barreja entre els protagonistes de l'obra intèrprets amb diversitat funcional i intèrprets sense diversitat funcional, diguem-ho així per no ser discriminatoris. En conjunt, una dotzena de personatges, si comptem també el protagonista, el nadó, infant, adolescent, jove i gran Ramon que va apareixent, cada vegada més crescut, gràcies a la creació dels titelles blancs de drap, elaborats per Andreu Martínez, fins a arribar al Ramon gegant, creació de Marta Lofi, una figura inflable que protagonitza l'escena final i que és la més màgica i esgarrapadora de tot el muntatge. «Fantàstic Ramon» conté una idea brillant que no s'acaba de resoldre fins a la segona part —l'obra en té dues d'una hora i quart amb un quart d'entreacte hem dit— i que arrenca amb un excés de lentitud que podria fer que molts espectadors no s'atreveixin a esperar-ne el desenllaç. A aquests cal dir-los ja des d'ara que tinguin paciència i fe, sobretot fe, com alguns dels protagonistes de l'obra, i que, com si peregrinessin a Lorda, Montserrat o Santa Aurora de la Pietat, peregrinin mentalment i imaginativament cap al missatge subliminal que amaga «Fantàstic Ramon» i que es podria resumir amb el desig d'aconseguir l'estat ideal de la humanitat a costa de la maldat més impensable en una societat petita i tancada com pot ser la de Santa Aurora de la Pietat i tantes i tantes Santes Aurores de la Pietat escampades arreu del planeta. Mig faula, mig conte fantàstic, mig somni del que és el rerefons del teatre, «Fantàstic Ramon» només coixeja, diria jo, per una inevitable falta de ritme inicial, per una falta d'esporgada necessària per captivar encara més els espectadors i per aconseguir que moltes de les intervencions dels intèrprets amb diversitat funcional no siguin rebudes amb rialles —com si es tractés d'un circ— sinó com un registre que, malgrat que en alguns moments vol ser d'humor, precisament és com és perquè és “especial” i, com li passa al funambulista quan travessa la corda fluixa, s'arrisca que, en qualsevol moment, hi pugui haver una petita relliscada que provoca un salt al cor dels espectadors. Això passa i pot passar durant les dues hores i mitja de «Fantàstic Ramon», fins al punt que em sembla que no hi haurà cap funció que sigui igual. A vegades, la memòria pot ser feble; a vegades una escena pot provocar un cert despistament; a vegades, un dels intèrprets pot haver de fer de crossa d'un altre que potser no troba la replica del guió... Aquest risc carregat d'espontaneïtat és un dels atractius que, sense caure en falsos paternalismes, es poden afegir a la proposta. La banyolina Clàudia Cedó, que a més de signar l'autoria de la dramatúrgia també ha dirigit l'espectacle, ha comptat amb alguns dels intèrprets amb diversitat funcional que ja provenen d'altres espectacles seus. Aquí cal esmentar i remarcar, sobretot, l'actor Marc Buxaderas, el que fa el paper del capellà del poble o Pare Prudenci, un dels actius del muntatge tant pel seu registre dramàtic i irònic com per la seva capacitat de monologuista, que el situa en un intèrpret a tenir en compte per a qualsevol altre muntatge convencional si realment es creu que el teatre inclusiu no ha d'acabar sent un gueto. I també l'actriu Andrea Álvarez, que té el paper de la jove Candela, treballadora de la barra de bar i protagonista d'un acte de revolució que deixaré per a descoberta dels espectadors. També, entre els intèrprets considerats especials, cal tenir en compte el de l'actor Jordi Galià (en el paper de l'amo del bar o Innocent), que té al seu càrrec la introducció de la trama amb un minimonòleg i que tanca també el cercle amb un minimonòleg similar —el dia de la funció d'estrena, escurçat espontàniament per ell mateix i per força major en una de les situacions imprevistes, però també previstes, per l'equip de la companyia. Una altra actriu amb registre còmic i desinhibit és Judit Pardàs —veterana col·laboradora del projecte Escenaris Especials de Clàudia Cedó—, que aquí fa el paper de la Puri, una botiguera de taulell que, de tant en tant, no recorda que ha d'enformar el pa del dia per al poble. Entre els intèrprets sense diversitat funcional, hi ha el veterà Xicu Masó (el doctor Valentí) que després de diverses intervencions d'acompanyament amb els altres personatges té el seu moment de glòria fora d'escenari entre la platea —una platea, per cert, que ha reduït considerablement l'aforament de la sala Fabià Puigserver de Montjuïc potser perquè el programa Ànima Lliure tot just acaba d'encetar el camí—, i l'actriu Vanessa Segura (Margarida, la mestra nouvinguda, que és qui convencerà tothom que escolta la veu del Ramon —un cos sense boca ni ulls ni sang ni cap element orgànic perquè és un ninot de drap—, però que aconsegueix que alguns de Santa Aurora de la Pietat hi dipositin la fe i molts peregrins de fora facin corrues per veure el Ramon de drap que des del seu silenci i el seu estat immòbil s'imposa per damunt de les barbaritats del món. L'actriu Anna Moliner i l'actor Francesc Ferrer són el pares del Ramon de drap i només a l'escena final la trama permet que Anna Moliner, amb el Ramon ja més gegant, faci una de les seves intervencions que arrenquen des de l'ànima de la mare que estima el seu fill, ni que sigui de drap. El repartiment reserva encara un espai per a l'actriu i cantant Kathy Sey, la directora de l'escola de Santa Aurora de la Pietat, inicialment poc disposada a creure en la inclusió escolar, però que acaba xuclada per la força esotèrica del petit Ramon de drap. Entre tots ells, el paper especial de l'actor Edgar Murillo, en el paper del locutor de la ràdio local, sord, que intervé sempre amb llengua de signes des de la cabina de l'estudi, i que el sobretitulat reprodueix amb alguns dels textos més poètics de la trama. Entre festes majors de poble, assajos de la coral, secrets de confessionari, misteris no revelats mai de la consulta mèdica i filosofia de la vida d'un veïnat que primer rep el ninot de drap amb reticències, però després se'l fa seu i finalment acaba carregant-li el mort —processó funerària inclosa a tall de desenllaç—, «Fantàstic Ramon» és un d'aquests espectacles singulars, difícils de classificar, de forta ànima teatral, que no deixen ningú indiferent i que tenen encara l'espurna que encén el debat entre una societat contemporània saturada precisament de contradiccions, hipocresies i falsos propòsits d'igualtat sense diferències ni estigmes especials, una societat, com el protagonista Ramon, feta de drap de casa.