Una de les propostes que van inaugurar la primera temporada del Teatre Lliure de Julio Manrique va ser Hamlet recontralibre, un espectacle de la companyia peruana Teatro La Plaza que constituïa tota una declaració d’intencions. En aquella proposta, el dramaturg i director Chela de Ferrari partia de les vivències d’un grup de joves amb síndrome de Down que, en un moment o altre, es posaven a la pell del príncep de la indecisió –mèdium o vehicle expressiu per projectar les seves angoixes i demandes: “Ser o no ser. Estoy aquí, pero no me quieres ver”– i finalment, després de passar el dol per determinades opressions i desitjos no satisfets, prenien les regnes de la seva vida. La programació d’aquell muntatge anticipava un dels projectes més emblemàtics d’aquesta nova etapa, Ànima Lliure, sota la coordinació de la dramaturga Clàudia Cedó, responsable d’èxits com Tortugues: la desacceleració de les partícules (2014) o Una gossa en un descampat (2018) i fundadora d’Escenaris Especials. És ella qui ha escrit i dirigeix Fantàstic Ramon, un espectacle on, com ja passava amb Mare de sucre i Els àngels no tenen fills (2021), actuen intèrprets amb diversitat funcional i sense. Cedó lidera un procés de creació col·lectiva que ha partit d’improvisacions per incorporar la parla, el moviment i la personalitat de cadascun dels actors.

L’obra, una faula fosca que busca fer visible la diversitat real, sovint invisibilitzada, i abordar de manera obliqua, inversa i metafòrica qüestions com l’exclusió, la sobreprotecció o la dependència –i la hipocresia, la por, l’aversió envers el diferent– , s’estructura en quatre parts –la durada total de l’obra és de tres hores, entreacte inclòs– i està ambientada al poble de Santa Aurora de la Pietat, textualment acotat de manera força poètica i suggeridora –ho podreu comprovar al volum publicat dins la col·lecció “Llum de guàrdia” (Editorial Comanegra/Teatre Lliure, 2025)–. L’escenografia de Max Glaenzel plasma a la perfecció l’atmosfera de conte i fa que els diferents espais, ben definits i identificables –el bar, la casa “càlida i vella”, la classe d’escola, la botiga, el consultori–, comuniquin o intersequin i ofereixin accions simultànies. Contingut dins una caixa escènica que, en un moment donat, ensenyarà les costures per assenyalar el públic, aquest poble té els seus revolts sinistres. En ocasions, sembla que hi plana l’ombra de Dogville (2003), de Lars von Trier: per exemple, quan un personatge empra l’expressió de “poble podrit”, o quan la mestra explica un conte on a un nen li posen un collar de gos.

Hi participen onze intèrprets, però és entorn del Ramon, el dotzè personatge, que s’articula la trama: es tracta d’un nen de drap, representat per diferents marionetes de tela, cadascuna més gran que l’anterior, que permetran constatar com d’accelerat és el seu creixement. La metàfora es fa gran i agafa una deriva sorprenent. La seva humanitat apareix qüestionada des de la primera intervenció, a càrrec de l’Innocent (Jordi Galià). Tant ell com l’Esteve (Edgar Murillo), el locutor de ràdio que s’expressa en llenguatge de signes i completa o contrasta la crònica de la quotidianitat del poble amb exemples literaris i reflexions assagístiques –impossible no pensar en el carismàtic Chris Stevens de la sèrie Doctor en Alaska (1990)–, ostenten uns cognoms que volen homenatjar la fascinant i heterodoxa novel·la Geek Love (1989), de Katherine Dunn, que va ser font d’inspiració per a Cedó, com evidencia també la cita que precedeix el text publicat: “I, com més deformes ens veuen, més gran és la nostra suposada santedat”.

La faula es remunta al naixement d’aquesta criatura marcada per la immobilitat: el Ramon ni es mou ni parla ni reacciona als sorolls; en canvi, creix de manera misteriosament desmesurada. Els seus pares, la Clara (Anna Moliner) i el Josep (Francesc Ferrer), se l’estimen des del primer moment. Al llarg de la peça assistirem a la creixent impotència de la mare, que admet el seu fracàs a l’hora d’establir-hi connexió. Quan al final la posseeix una dolorosa forma de clarividència –“Volia que formessis part del món. Però el món és estrany. Un animal malalt”–, és massa tard: el seu fill és tan gran que ella s’hi bressola, superada per la situació. Per la seva banda, el pare ofereix una presència constant i serena; propens a un optimisme infundat, s’esforça a trobar en el nen qualitats extraordinàries. I hi ha encara una altra persona que se’l mira amb molt d’amor: la Margarida, la mestra interpretada per Vanessa Segura, que fa la seva entrada per l’escala central de platea –se subratlla així la seva condició de forastera– i se n’anirà pel mateix lloc. A ella, que tracta el Ramon amb summa delicadesa, li encanta “la calma que ens aporta”, la seva “humanitat absolutament única”. Més endavant, però, tindrà una manera estranyament imperativa d’exigir-li una revelació, i en alguna ocasió semblarà utilitzar-lo per propagar la seva ideologia.

La gent del poble mostra una mal dissimulada hostilitat envers el nen de drap, que els desafia amb la seva diferència o alteritat radical. La directora de l’escola (Kathy Sey) pretexta la manca de recursos per suggerir que no se’n poden ocupar. El mossèn (vehement Marc Buxaderas, amb molta vis còmica) l’acusa de peresa i diu que ha d’esforçar-se per ser més autònom, i la Puri (Judit Pardàs) el culpa de deixar-se agredir; resulta un gran encert posar uns retrets tals en boca d’aquests actors. En canvi, la pintora local (Mercè Méndez) i la cambrera revoltada (Andrea Álvarez) semblen més predisposades a acceptar-lo. El doctor (Xicu Masó), evasiu i hipòcrita, còmplice d’una ocultació que va agafant aire de conxorxa, té malsons amb un teatre on actuen “uns actors estranys” i “translúcids”. Una amenaça va prenent forma. Veurem que el drap funciona com a metàfora del que no acaba de rutllar. També la processionària –els avenços de la qual detalla el locutor– i la boira groga evoquen una mena de contagi amb tintes apocalíptiques. I l’espai sonor dissenyat per Lluís Robirola ve a sumar-s’hi, en incorporar una sonoritat inquietant que progressivament “contamina” la preexistent, de caràcter més tradicional o folklòric, i va apoderant-se de l’atmosfera.

El Ramon transita de monstre a heroi per després tornar a ser objecte de totes les malvolences. Però ell no ha decidit mostrar-se com un fenomen o un miracle; tampoc esdevenir exemple, consol, promesa, boc expiatori, oracle mut, nen-símbol, consigna de la inacció. Si la majoria dels vilatans, que porten en secret les seves limitacions i deformitats, el consideren perillós és per la manera com fa evident la seva diferència; per això, l’acusen de desvergonyiment, ostentació, exhibicionisme: “La seva debilitat és apassionada”. Tenen por de veure-s’hi reflectits com en un mirall, i cometran l’inesperat.

Fantàstic Ramon és un conte tirant a tenebrós que flirteja amb diferents gèneres. El ritme resulta massa alentit a la primera part, si bé ofereix una bona alternança d’humor, reflexió i girs dramàtics. Després de l’entreacte, ens atrapa amb més força, per com evoluciona la faula i també gràcies a l’inspirat, colpidor parlament que el doctor –gran Xicu Masó– ens adreça des de l’escala central de platea. Ha estat un gran encert que el projecte Ànima Lliure s’estreni a la Sala Fabià Puigserver, igual que té tot el sentit del món que els actors d’Escenaris Especials assumeixin els papers dels “normes” opressors per reivindicar que la seva és una humanitat tan complexa i contradictòria com la de qualsevol altre. Amb les seves llums i les seves ombres.

Crítica publicada a Núvol el 9 d’abril de 2025