La fe mou muntanyes. I viatges xàrter també. Hi ha qui fa quilòmetres fins al Santuari francès de Lorda, amb el vot de confiança que encara diposita en aquella jove Bernadeta que a mitjan segle XIX diu que va veure la mare de Déu a la gruta de Massavielha. Hi ha qui es conforma en una creença més de quilòmetre zero i puja de tant en tant a Montserrat per comprovar que la Moreneta continua mantenint el reclam turístic i que el mató s’hi continua venent la mar de bé. I hi ha qui peregrina fins a la població de Santa Aurora de la Pietat on hi ha una escola rural amb una directora negra, una mestra visionària acabada d’arribar, un bar de punt de concentració del poble, un capellà amb birreta que marca la pauta religiosa com Déu mana, el metge que coneix tots els mals i on també hi ha la parella del Josep i la Clara, neorurals del segle XXI, que han tingut el primer fill, un fill especial perquè no és ni nen ni nena sinó un nadó de drap que va creixent a manera que la trama també va avançant amb un tempo pausat que s’allargassa fins als 150 minuts de representació més un quart d’hora d’entreacte.

«Fantàstic Ramon» és un conte de gènere fantàstic, mai més ben dit, amb tocs surrealistes, de regust agredolç, que segurament encantaria Mercè Rodoreda i que l’escriptora de «Viatges i flors» o «La mort i la primavera» envejaria que no hagués sortit de la seva fecunda imaginació. La història ha sortit de la dramaturga, directora, psicòloga i fundadora del col·lectiu Escenaris Especials, Clàudia Cedó (Banyoles, Pla de l’Estany, 1983), autora que molts espectadors tenen present per algunes de les seves obres més celebrades com «Una gossa en un descampat» o «Mare de sucre».

Amb «Fantàstic Ramon», Clàudia Cedó ha fet un salt més arriscat encara que en els anteriors, amb una trama que posa de cara a l’auditori l’altra cara del mirall amb què es miren els que es consideren “éssers especials”, simplement perquè són diferents dels patrons marcats per la societat del moment. I per aconseguir aquesta mirada, barreja entre els protagonistes de l’obra intèrprets amb diversitat funcional i intèrprets sense diversitat funcional, diguem-ho així per no ser discriminatoris.

En conjunt, una dotzena de personatges, si comptem també el protagonista, el nadó, infant, adolescent, jove i gran Ramon que va apareixent, cada vegada més crescut, gràcies a la creació dels titelles blancs de drap, elaborats per Andreu Martínez, fins a arribar al Ramon gegant, creació de Marta Lofi, una figura inflable que protagonitza l’escena final i que és la més màgica i esgarrapadora de tot el muntatge.

«Fantàstic Ramon» conté una idea brillant que no s’acaba de resoldre fins a la segona part —l’obra en té dues d’una hora i quart amb un quart d’entreacte hem dit— i que arrenca amb un excés de lentitud que podria fer que molts espectadors no s’atreveixin a esperar-ne el desenllaç. A aquests cal dir-los ja des d’ara que tinguin paciència i fe, sobretot fe, com alguns dels protagonistes de l’obra, i que, com si peregrinessin a Lorda, Montserrat o Santa Aurora de la Pietat, peregrinin mentalment i imaginativament cap al missatge subliminal que amaga «Fantàstic Ramon» i que es podria resumir amb el desig d’aconseguir l’estat ideal de la humanitat a costa de la maldat més impensable en una societat petita i tancada com pot ser la de Santa Aurora de la Pietat i tantes i tantes Santes Aurores de la Pietat escampades arreu del planeta.

Mig faula, mig conte fantàstic, mig somni del que és el rerefons del teatre, «Fantàstic Ramon» només coixeja, diria jo, per una inevitable falta de ritme inicial, per una falta d’esporgada necessària per captivar encara més els espectadors i per aconseguir que moltes de les intervencions dels intèrprets amb diversitat funcional no siguin rebudes amb rialles —com si es tractés d’un circ— sinó com un registre que, malgrat que en alguns moments vol ser d’humor, precisament és com és perquè és “especial” i, com li passa al funambulista quan travessa la corda fluixa, s’arrisca que, en qualsevol moment, hi pugui haver una petita relliscada que provoca un salt al cor dels espectadors.

Això passa i pot passar durant les dues hores i mitja de «Fantàstic Ramon», fins al punt que em sembla que no hi haurà cap funció que sigui igual. A vegades, la memòria pot ser feble; a vegades una escena pot provocar un cert despistament; a vegades, un dels intèrprets pot haver de fer de crossa d’un altre que potser no troba la replica del guió… Aquest risc carregat d’espontaneïtat és un dels atractius que, sense caure en falsos paternalismes, es poden afegir a la proposta.

La banyolina Clàudia Cedó, que a més de signar l’autoria de la dramatúrgia també ha dirigit l’espectacle, ha comptat amb alguns dels intèrprets amb diversitat funcional que ja provenen d’altres espectacles seus. Aquí cal esmentar i remarcar, sobretot, l’actor Marc Buxaderas, el que fa el paper del capellà del poble o Pare Prudenci, un dels actius del muntatge tant pel seu registre dramàtic i irònic com per la seva capacitat de monologuista, que el situa en un intèrpret a tenir en compte per a qualsevol altre muntatge convencional si realment es creu que el teatre inclusiu no ha d’acabar sent un gueto. I també l’actriu Andrea Álvarez, que té el paper de la jove Candela, treballadora de la barra de bar i protagonista d’un acte de revolució que deixaré per a descoberta dels espectadors.

També, entre els intèrprets considerats especials, cal tenir en compte el de l’actor Jordi Galià (en el paper de l’amo del bar o Innocent), que té al seu càrrec la introducció de la trama amb un minimonòleg i que tanca també el cercle amb un minimonòleg similar —el dia de la funció d’estrena, escurçat espontàniament per ell mateix i per força major en una de les situacions imprevistes, però també previstes, per l’equip de la companyia. Una altra actriu amb registre còmic i desinhibit és Judit Pardàs —veterana col·laboradora del projecte Escenaris Especials de Clàudia Cedó—, que aquí fa el paper de la Puri, una botiguera de taulell que, de tant en tant, no recorda que ha d’enformar el pa del dia per al poble.

Entre els intèrprets sense diversitat funcional, hi ha el veterà Xicu Masó (el doctor Valentí) que després de diverses intervencions d’acompanyament amb els altres personatges té el seu moment de glòria fora d’escenari entre la platea —una platea, per cert, que ha reduït considerablement l’aforament de la sala Fabià Puigserver de Montjuïc potser perquè el programa Ànima Lliure tot just acaba d’encetar el camí—, i l’actriu Vanessa Segura (Margarida, la mestra nouvinguda, que és qui convencerà tothom que escolta la veu del Ramon —un cos sense boca ni ulls ni sang ni cap element orgànic perquè és un ninot de drap—, però que aconsegueix que alguns de Santa Aurora de la Pietat hi dipositin la fe i molts peregrins de fora facin corrues per veure el Ramon de drap que des del seu silenci i el seu estat immòbil s’imposa per damunt de les barbaritats del món.

L’actriu Anna Moliner i l’actor Francesc Ferrer són el pares del Ramon de drap i només a l’escena final la trama permet que Anna Moliner, amb el Ramon ja més gegant, faci una de les seves intervencions que arrenquen des de l’ànima de la mare que estima el seu fill, ni que sigui de drap. El repartiment reserva encara un espai per a l’actriu i cantant Kathy Sey, la directora de l’escola de Santa Aurora de la Pietat, inicialment poc disposada a creure en la inclusió escolar, però que acaba xuclada per la força esotèrica del petit Ramon de drap. Entre tots ells, el paper especial de l’actor Edgar Murillo, en el paper del locutor de la ràdio local, sord, que intervé sempre amb llengua de signes des de la cabina de l’estudi, i que el sobretitulat reprodueix amb alguns dels textos més poètics de la trama.

Entre festes majors de poble, assajos de la coral, secrets de confessionari, misteris no revelats mai de la consulta mèdica i filosofia de la vida d’un veïnat que primer rep el ninot de drap amb reticències, però després se’l fa seu i finalment acaba carregant-li el mort —processó funerària inclosa a tall de desenllaç—, «Fantàstic Ramon» és un d’aquests espectacles singulars, difícils de classificar, de forta ànima teatral, que no deixen ningú indiferent i que tenen encara l’espurna que encén el debat entre una societat contemporània saturada precisament de contradiccions, hipocresies i falsos propòsits d’igualtat sense diferències ni estigmes especials, una societat, com el protagonista Ramon, feta de drap de casa.