The Mamzelles són imprevisibles. Així mateix. Ahir es va cacabr la temporada a La Seca del seu F.A.M.I.L.Y.A. D’entrada, ewra una idea prou enboirada per saber si el vaixell sortiria de port. I sí que ho fa. I tant! Com que és una obra que remou per la seva varietat expositiva caldrà analitzar-la, síl3laba a síl·laba. A veure si ens en sortim!

“ES-“: The Mamzelles són un conjunt de música sorgit de l’iInstitut del Teatre que van fer fortuna amb un enganxadissa sintonia d’un anunci que convidava a reciclar-ho tot. al 2013 van voler desempallegar-se dels contenidors i es van atrevir, amb la complicittat d’àlex Mañas, de debutar al Poliorama amb un musical estrany “M;y sweet country”. Hi havia molta espectativa i va deixar tothom massa fred. No es veia gaire la genialitat, si no es refugiaven darrere l’ukelele. Les seves lletres són d’aquestes íntimes, quotidianes i mig secretes de relacions de parella sense filtres de res. el 2014 van presentar a l’Atriu LAB “F.A.M.Y.L.I.A.” Com a M.A.R.I.L.U.L.A, la paraula es desplega amb una definició interminable i, segurament, divertida en una nit de festa prò que no aguianta la ressacva del dia després: F.A.M.Y.L.I.A (Follamos Amando Mucho Y Luego Intentamos Arreglarlo). Però, la centrifugadora, a l’escena, funciona!

“TU-“: Tot i que la posada en escena sigui prou canalla planteja situacions relacionals ben familiars. Com la gelosia de la germana gran; el remugar entre dents de l’àvia que s’ha de callar el que unes dècades enrere no deixaria passar; la tieta que s’ha de construir una vida sola; la dona que es queda sense pare que marxa, previsiblement per una amiga menys desmanegada conseqüència d edos parts… tothom troba claus en què sentir-s’hi refelctit, tot i que els quadres no es trobaran mai almenjador de casa.

“PE-“: P.E.: Per exemple. La colla d’actors, que interpreten els personatges femenins (ho havíem de dir!) juguen en claus teatrals molt extremes. En una clau de comèdia, ressona el cant “a cappella” i fragmentat dels Dei Furbi; o la bogeria discursiva de Los Modernos, a un pas dels Les Luthiers. La metateatralitat té un punt de “cinc pèrsonatges en busca d’autor” de Pirandello però despés d’haver-se begut un Red bull, com si  diguéssim…

“FAC-” “fuck, sexualitat.”. Aquests actors ben barbuts i amb calçotets es canvien el paper de les dones d’una família. I la filla haurà de descobrir la “joia” de la menstruació. Aquella festa hormonal, que no ho és gens quan ve a partir de la segona vegada i passa a aser una incomoditat, una responsabilitat per decidir si aquella abraçada d’ós del company pot arribar al llit.

“TE-” L’obra increpa amigablement els espectadors. En realitat, és una història ben senzilla d’una dramaturga que vol pasmar en la pantalla d el’ordinador i que els personatges reprodueixen a escena. de fet, sovint, per com van de malgirbats, semblen tretes de les escenes desestimades a la paperera. Té molt de genial. Una complicitat absoluta. Una frescor desbordant. El darrer dia de La Seca no hi cabia ni una agulla. Es mereixen més atenció del públic i de la premsa. Hem trobat una perla.