L’esperit del genial i insuperable Buster Keaton ( i, ja de pas , del slapstick amb el que identifiquem  el millor cinema còmic mut nordamericà ) reviu en aquest molt notable espectacle executat amb una qualitat interpretativa inqüestionable, i amb una perfecció tècnica del tot aclaparadora . Això si : el model escollit funcionava amb un ritme tan mil·limètric , que a la força s’acaben veient aqui les costures del mecanisme: tot el que veiem transmet una admiració un punt freda, mancada de caliu, incapaç de provocar les rialles que provocaven i encara provoquen els referents originals, i amb una certa tendencia a la reiteració. Encara que, per sort, el tram final li vingui a afegir a l’entreteniment una dimensió un punt surreal i un punt inquietant que s’agraeix força, i re dimensiona una mica tot el muntatge.