Bon referent (Buster Keaton), bones intencions i bon
punt de partida, però resultats irregulars en un espectacle que em va semblar
de longitud excessiva, tempos escènics si més no revisables i il·luminació un pèl
depriment. Pel que fa a la música (era un al·licient que fos en directe), la
vaig percebre d’uns colors deslligats de l’acció i el caràcter dels
protagonistes.

Els intèrprets (molt especialment Silke Hundertmark,
la “nina”) són, tots tres, impecables. L’escena inicial de l’esmorzar, en la
millor línia Professor Franz de Copenhagen, és magnífica de plantejament, plena
sorpreses i brillant de recursos, però ja anuncia un relaxament de ritmes i tempos
que s’aniran fent molt evidents en bastants moments de la funció.

La conjunció d’arts escèniques en joc converteixen Espai vital en un producte d’autor, que
integra tècniques i números clàssics que han viatjat sovint del cinema al circ
i el music-hall –i/o viceversa: les cascades a la taula, la nina
contorsionista, proeses acrobàtiques aplicades a la les accions quotidianes i
fins i tot una apel·lació als números d’apatxes del París dels anys 20, en què
la noia solia sortir disparada per la finestra.

Espai vital és un experiment que remet inevitablement a la família
Thiérrée-Chaplin (James, Aurélia, Victoria i Jean-Baptiste). El problema –compartit
per algunes seqüències del Wasteland
de Lluís Danés– és que si alguna cosa hi ha de molt difícil en les arts escèniques
és estar a l’altura de l’original.