Sigui pel fet que es tracta d’un projecte
llargament acaronat, sigui per la força interpretativa dels seus actors o per
una dramatúrgia madurada amb temps, la presentació en escena de losMontoya.
(pantalla & escena) l’encerta de ple amb Esmorza amb mi. La nova productora,
hereva de la companyia Prisamata (Sé de un lugar, 2012), manté el seu nucli
inicial amb Anna Alarcón, Xavi Sáez i Iván Morales i aquest lema de “la pressa
mata”. Iván Morales signa la dramatúrgia i la direcció d’aquest projecte
escènic que va ser inicialment un projecte cinematogràfic i de còmic. Això
explica potser la consistència dels personatges i l’heterodoxa posada en escena
que contempla el conjunt de la sala com espai de representació amb espectadors
inclosos. Esmorza amb mi és una història de solituds compartides. Malgrat
centrar-se en dues parelles heterosexuals, cadascun dels seus personatges tenen
una història pròpia que es desenvolupa “completa” dins l’obra, de manera que no
hi ha pràcticament agents passius o aquests ho són tan sols momentàniament. Els
quatre personatges són subjectes actius amb discurs propi. Un discurs que
mantenen a desgrat de les interaccions dels altres: sovint els sentim etzibar
aquest discurs en una mena de monòleg davant d’un altre que es troba sense
possibilitat real d’intervenció, modulació o trencament. Aquesta mena de
“monòleg” esdevé una metàfora de la incomunicació que pateix la societat
actual, més sagnant encara quan aquesta incomunicació es dona en les relacions
més íntimes, les de parella. La Natàlia (Anna Alarcón) retroba un company d’institut,
el Sergi (Xavi Sáez), a la sala de rehabilitació d’un hospital. Ella ha patit
un accident i el Sergi és el seu fisioterapeuta. El Sergi vol fer un gir a la
seva vida marxant a viure al camp amb la Carlota (Mima Riera), la seva parella
des de fa quasi un any. El Salva (Andrés Herrera) n’està molt de la Natàlia, després
d’haver-s’hi enrotllat en cinc ocasions, li agradaria esmorzar amb ella i anar
més enllà. La Natàlia està fent un documental sobre el desamor per intentar pal·liar
el dolor d’una relació anterior. Més enllà de l’anècdota concreta, suren quatre
personatges amb febleses evidents que malden per defensar la seva enrocada visió
de les relacions. Iván Morales ens els presenta en un escenari el·líptic casi
nu. Els espectadors els envolten en una graderia expressament pronunciada que
conforma una mena d’espai “laboratori” on els personatges interactuen. Fora d’aquest
centre, entre els espectadors, hi tenen lloc algunes escenes; altres es
desenvolupen jugant a transgredir els marges. Hi ha un interessant plantejament
de l’espai escènic i de la il·luminació: els actors “abandonen” els seus
personatges per il·luminar als companys o romandre al marge de l’acció. Aquest
joc dins/fora, molt proper al llenguatge cinematogràfic, permet una qualitat d’apropament
real a l’espectador. Però, més enllà de la seva ubicació en determinats
moments, estem davant de quatre personatges capaços de concitar l’empatia dels
espectadors no tant per la seva manera de ser o de veure el món sinó per la
veritat que desprenen. Una veritat que de ben segur és el resultat d’una dramatúrgia
cuinada a foc lent i que, no només contempla el moment vital dels seus actors,
sinó que l’incorpora; acomplint així aquella màxima de l’espectacle en viu per
la qual cada funció és realment una peça única i irrepetible.