Iván Morales va segellar un èxit inesperat amb una fresca i emocionant Sé de un lugar fa cosa de cinc anys. El món inestable de l’adolescència i la joventut és una constant en el treball de Morales que, posteriorment ha abordat altres treballs com Jo mai, Wasted (amb la companyia d’Intims). Xavi Sáez i Anna Alarcón donaven vida a dos personatges estranys, misteriosos, que es feien estimar i que no sabien viure el seu desencontre amorós. I de fons, la sintonia de flamenc progressiu dels Triana. Ara, fan un nou episodi en aquest àlbum familiar que ressona a un Sé de un lugar més madur, més adult. Altra vegada amb Sáez i Alarcón (i fent més complex la trama amb l’aparició de Mima Riera i Andrés Herrera) analitzen, en certa manera, el desamor. Com si fos un documental en viu. La disposició dels espectadors envoltant el que, aparentment, recorda a la Sala de disseccions de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. Disseccionen les pors i les raons d’estimar, a cor obert. És una autòpsia en viu (jugant amb la contradicció evident, extrem que desplaça el to de comèdia a un aspecte íntim i dolorós). Tornem a gaudir d’una peça feta des de l’empatia de companyia, tot i que Iván Morales ja hagi despuntat com a director per a sales privades com La Villarroel a La calavera de Connmemara.

Altra vegada, l’amor vulnerable, serà el desencadenant d’una trama prima però que, aquesta vegada inclou més girs, i contradiccions dels personatges. Aquells joves intuïtius de Sé de un lugar ja no són els mateixos que els d’Esmorza amb mi. Ara ja no endrapen Panteras rosas si no pa d’espelta: menjar ecològic i cafè. La peça pretén trencar la distància amb el públic. Aquest cop no hi intervé directament (abans el convertien en el veí que feia les compres d’aquell dibuixant de còmic que s’havia negat a sortir del seu pis) però sí que sent com l’acció transita tant davant com al seu darrere. És un joc volgut, a vegades forçat, però que integra el públic en l’acció. I que funciona. Altra vegada, tots els quatre personatges es fan estimar per la seva vulnerabilitat, una ingenuïtat sempre fresca quan es parlar d’amor.

La dramatúrgia construeix un final rodó (que no és el previsible de happy end). En realitat, s’intueix, que és igual d’inestable que qualsevol altre. Aquest Esmorza amb mi compta el present, la necessitat de coincidir amb el gust pel silenci, amb l’olor de cafè, amb reconnectar o fugir d’una música enganxifosa dels anys 80. El viatge emocional és atractiu, tot i que no caldria estirar-lo tant per tancar les trames que perden realisme quan l’aparent casualitat trasllada el drama a la taula d’esmorzar. L’amor és voler compartir el cafè amb la parella cada matí. Trobar-hi raons per renéixer, no permetre que la rutina o l’angúnia de la soledat ofegui l’instant.