Retorn al clàssic d’Ingmar Bergman, que el cineasta va immortalitzar en una sèrie de televisió i en la gran pantalla el 1973 amb el títol de ‘Secrets d’un matrimoni’. La producció, que incidia en la pròpia relació del director amb l’actriu Liv Ullmann, exposada amb una duresa allunyada de qualsevol concessió a la hipocresia, va sacsejar a la societat del seu temps i ho segueix fent avui amb les revisions del film i les adaptacions teatrals . Aquest és el cas del muntatge ‘Escenes d’un matrimoni’ que la Marta Gil dirigeix ​​al Teatre Akadèmia amb els implicats Jordi Figueres i Anna Sabaté per donar vida als dos protagonistes.

La producció de Les Antonietes i Nexus Europa desenvolupa l’obra amb una mirada més naturalista i quotidiana. Les sis escenes que té la peça mostren l’evolució de la parella durant els 20 anys de la seva intermitent relació. El professor universitari Johann i l’advocada Marianne componen, als ulls dels altres i als d’ells mateixos, un matrimoni gairebé perfecte que té dues filles, fins que després d’un sopar amb una altra parella amb problemes, comença un procés reflexiu que posa en qüestió la sinceritat de la seva convivència i aflora la soledat en companyia, tan punyent com la pròpia solitud mateixa. De la comprensió inicial es passa a la ruptura, a l’obertura de noves relacions i a diversos retrobaments plens de contradiccions i agra verbalitat.

Gil planteja una posada en escena molt conceptual amb dues peces de mobles que es desplacen per fer diverses funcions. No falten l’ampolla de whisky i els vasos representatius del creixent alcoholisme dels personatges. El consum etílic pretén ser alliberador però càrrega de pólvora els diàlegs i exerceix de motor de la desinhibició eròtica, molt present durant la funció. L’ús del telèfon mòbil i de la tauleta no és més que un recurs per posar en context actual la situació d’una parella en semblants circumstàncies. Els dos intèrprets es vesteixen i es despullen a la vista del públic creant un clima intimista que provoca una sensació de proximitat.

El muntatge ofereix una visió menys aclaparadora que la de la pel·lícula i dibuixa bé l’evolució dels personatges. Marianne passa de la submissió inicial de la humiliant decisió d’una ruptura imposada per la seva parella a convertir-se en una dona molt més forta que el trontollant Johann. És ell qui parla de les persones com a “inútils emocionals” incapaços de centrar-se en el camí correcte de les relacions. Però, tot i les anades i vingudes, el nexe entre ells no acaba de tancar-se mai i dóna pas fins i tot a moments de tendresa.

L’actuació dels intèrprets està sempre en funció dels vaivens de l’obra. Anna Sabaté mostra un ‘crescendo’ molt potent posant-se en la pell d’un apassionant personatge però sense deixar-se portar per la visceralitat. Jordi Figueras es manté més uniforme durant tota la funció, acoblant-se molt bé a ella. Tots dos ajuden a donar vol a aquesta renovada visió d’un clàssic que sempre deixa un pòsit de desassossec, encara que estigui temperat per una mirada menys dràstica en lo dramàtic.

lo