Escape Room és,
probablement, l’obra que em posa més difícil fer-li una crítica després de White Rabbit Red Rabbit  (que la vaig provar de fer amb hemoticons però no els vaig poder
enganxar!) De debò: no es pot explicar res de l’argument. Res. És tan
diferent, fa tants girs, la sorpresa és total i tan plena de lectures, que
intentaré que em creieu sense parlar-ne. Us ho mereixeu. I els autors i
directors, Héctor Claramunt i Joel Joan, també, perquè han fet un text tan
brillant i amb tants matisos que mereixen assolir el seu projecte: enganxar el
públic fins al final. Un final que arriba depressa perquè el temps passa volant
i, a més, el rellotge de l’Escape Room, que els dóna una hora per trobar la
sortida, és allà al davant, avançant impertèrrit. És, doncs, un espectacle a
temps real, que dura un mitja hora més, contant el temps que passen a la porta
del local. I només ens faltaria pujar a l’escenari per sentir-nos dintre!

Bé, alguna cosa si que es pot dir. És un Escape Room situat
al barri d’Hostafrancs, prop d’un lloc on fa pocs dies va aparèixer un cadàver
esquarterat. O uns trocets…  No puc
evitar recordar la ma trencada que té l’Hector Claramunt en portar la por al
teatre, un gènere poc habitual als escenaris. De fet, hi ha moments, que et sents una mica com al cinema. El vaig descobrir 
dirigint  La Habitació de Verònica,
un thriller intens, i posteriorment també ens va fer passar una estona potent a
Venus in Fur, on va dirigir Joel Joan. Eeeeep, que per no dir res me’n vaig  del tema! 

Tornem-hi: dues parelles d’amics queden per
anar a aquest Escape Room. El personatge d’en Joel Joan és un simpaticot que
finalment ha trobat nòvia (Paula Vives) i la vol presentar als seus millor
amics, ell (Oriol Vila), director de cinema 
i ella, una noia moderneta i ben vestida… (Àgata Roca).  Els costa entrar, ho
aconsegueixen, però ara els caldrà sortir. 
Mentre dura la prova parlen de moltes coses, de tot. Són amics però diferents. Veiem quatre
caràcters, quatre maneres de pensar, ens adonem que tot passa ara mateix i a la
nostra Barcelona… Tot, mentre intenten trobar la manera de sortir. I ja està, prou!

Bé, no està, perquè no només està ben escrit, sinó que està
ben interpretat i dirigit. Gosaria dir que feia temps que no veia un Joel
Joan tan enèrgic i divertit. I els altres tres li segueixen el ritme, un ritme trepidant
que fa riure i ens fa enamorar de tots els que participen a l’espectacle,
creadors, actors, escenògrafs… És un treball de molts, que fan que funcioni com un
rellotge.

No vaig anar a l’estrena, ja feia dies que rodava. Però m’agrada dir que en acabar,
tot el públic es va aixecar dempeus a aplaudir-los com si fos un primer dia.
Una obra rodona que no renuncia a fer-nos riure i sortir feliços del teatre. Si
amb això no us he convençut…