Equilibristes

 L'espectacle és una comèdia generacional, però que surt del guió convencional. El seu atractiu està en l'estructura de la trama que es converteix en un relat que podria ser desenvolupat també com un monòleg, però que opta per tres intèrprets que, dins de la història, alternen sense previ avís, només amb els canvis d'unes simples ulleres o un to de veu i registre, el paper d'altres personatges. Això, que es podria atribuir a l'austeritat escènica davant la falta de recursos actual, fa que el muntatge espavili la imaginació dels espectadors i els activi el seguiment del conflicte sense perdre el fil de qui és qui en cada moment.L'acció transcorre el dia del presumpte casament d'una de les protagonistes. La núvia convida amics i parents. Els amics —per fer-ho encara més generacional— s'especifica que són els de l'institut. Un dia oportú, doncs, per posar en marxa el xafardeig, les enveges amagades, posar al descobert els secrets i fer caure el vel dels ulls de qui no vol veure el que tothom sap. I tot per culpa d'una de les convidades, que potser no se l'esperava.'Equilibristes' va d'això. De fer equilibris entre la realitat i les aparences. I de relatar amb un registre diferent la típica relació dual o triangular de parella. La que se sent enganyada. La que se sent triomfadora. La que se sent alliberada. La que se sent que encarrila la seva vida... Sí que, de tant en tant punxa, però no fa mal. I la punxada sembla més aviat una carícia. La interpretació del tripartit actoral és vigorosa i caricaturesca, impressió que es fa encara més evident a causa de la proposta que està pensada, de moment, com a teatre de cambra.

Aquesta producció s'ha fet des de la valentia, de les ganes de fer, de crear, de ser actius davant d'un panorama trist. De provar-se i d'ensenyar-ho. Cal celebrar aquesta voluntat de fer un fonambulisme voluntariós. El punt de partida és el casament de la protagonista i l'embolic que esclata entre els companys de la colla. D'una trobada festiva intranscendent salten estelles i tot esclata. Només tres actors n'interpreten sis (amb un senzill i clar joc d'elements) i, depèn com, es fan d'ells mateixos, sense personatge, en el moment de la definiciò de cada terme a analitzar. El text de Mireia Izard és interessant perquè està prou fragmentat i va desvetllant la trama, permetent que, algunes vegades, els personatges sàpiguen més que els espectadors, i altres que el públic conegui el conflicte abans que algun personatge. Hi ha un cert misteri romàntic, que acaba amb infidelitat, amb mentida. De fons, hi ha una amargor en constatar que la joventut s'ha convertit en una maduresa pervertida, hipòcrita, falsa, aparentment feliç; només una màscara per anar passant el dia a dia amb una relativa calma, sense els excessos del risc.L'obra, de fet, convida al risc, a saltar sense xarxa, a buscar la felicitat, per davant de la comoditat. Aquesta és la seva utopia, la seva esperança. El problema és que la forma triada d'interpretació és molt pròxima, vol ser còmplice amb el públic, situat arrand e les tauletes del buffet del casament. Els actors necessiten mes rodatge, més seguretat per dir el text, fer-se seu el personatge amb la contundència necessària. Així, es pot expressar amb naturalitat entre el públic sense violentar ningú, aconseguiht que els hocs a què se'ls convidi es facin de cor, i no amb lasensació d'haver d'ajudar a què rodi l'acció. Equilibristes necessita més funcions davant de públic, perquè els actors madurin dins dels personatges i netegin,per exemple, els tics dels gestos sobrers, els racons on es resguarden de la intemèrie per la fredor de fregar amb el públic. El treball s'ho val, el camí demana un nou intent, tornar a aixecar-se i seguir provant, trobant els ressorts més convincents. Ànims!

L´ESPECTACLE QUE VA NÉIXER AL TWITTER Tot passa al llarg del banquet posterior a un casament. La novia, molt jove, ha invitat a uns amics del seu temps d´Institut. El que esperaven que seria un retrobament desitjat acaba en retrets i enfrentaments, ressuscitant fantasmes del passat. La idealitzada amistat que creien els unia es trenca i cadascú-na comença a replantejar-se el sentit de la seva pròpìa vida. Si realment està fent el que vol, si realment està afrontant la vida amb valentia o senzillament s´acomoda, s´amaga convencionalment i renuncía per por a lluitar de veritat per tirar endavant els seus objectius.   Tres actors interpreten als cinc personatges, dos nois i tres noies, en els que queda centralitzat  el conflicte. La resolució escènica opta per jugar amb distanciaments “brechtians”, en el que l´actor-l´actriu rememora el passat. Un anar i venir continu, entre reflexions filosòfiques. Com la majoria d´obres primerenques, el text, com la posta en escena, es resenteix de voler dir masses coses, abusa potser de les dites i d´aquest anar i venir que arriba per moments a confondre personatges i passat i present. Amb tot es traspua una gran il.lusió i mostres de talent incipient. Hi ha un text, irregular però interessant, hi ha espectacle (Mireia Izard i Roger M. Puig, direcció i dramatúrgia). Hi ha una posta en escèna original i ben pensada (l´escenografia és de Mònica Gàlvez i Elisenda Pèrez, el vestuari de Núria Cabeza, l´il.luminació d´Ingrid Espín). Hi ha una interpretació ajustada i ben treballada en el seu desdoblament de personatges, Sergi Cervera, Núria Deulofeu i Ester Piera, que té moments especialment brillants.  Un treball seriós i entusiasta de gent molt jove que es veu amb interès. L´espectacle manté un bon ritme, no aburreix i  té el gran mèrit de la constància i la il.lusió per tirar endavant un projecte, nascut d´una conversa creuada per twitter (us en fem cinc cèntims a continuació) i de fer dels somnis realitats. La valentia de tots ells-es de llençar-se a la piscina.  Tot va néixer via twitter Afinals d´agost del 2012, una desena de nois i noies, entre 25 i 35 anys, es reuníen als Jardinets del Príncep de Girona a Barcelona. S´han conegut en Twitter, variant hashtag-postfunció comentant espectacles, i estàn il.lusionats en montar una obra de teatre. Finals de gener del 2014, el somni es converteix en realitat al Teatre Almería de Barcelona. Una d´elles, Mireia Izard, jove periodista (comentarista a Catalunya Radio i guionista de Cabaret Elèctric d´iCat, crític tetaral a www.recomana.cat), tenia una obra escrita sobre l´amistat, a més d´un guíó per a un curt. En aquella reunió inicial i a través de la red, es va crear una gran il.lusió per fer realitat el projecte. Un s´oferia per fer-se responsable d el´Il.luminació, l´altre de dirigir, un més de la pàgina web...Com la majoria sols es coneixien pel nickname (alies dels usuaris de les reds socials), varen decidir desvirtualitzar-se i re-trobar-se ara en viu i directe. El grup inicial va anar canviant , però gràcies a l´impuls de l´il.lusió inicial el 2013, estrenaven Equilibristes a la Nau Ivanow. Ara més rodada i més ben acabada, la podem veure al Teatre Almería. Per saber-ne més dels protagonistes Mireia Izard. Ja us en hem escrit, però aquí està el seu https://twitter.com/mireiaizard. Podeu seguir les seves crítiques i comentaris teatrals a www.recomana.cat i us aconsellem l´entrevista que li van fer a El Periodico de Catalunya amb motiu de l´estrena, publicada el 25 de gener, a la contraportada. Entrevistada per la reconeguda periodista Gemma Tramullas. Roger M. Puig, és escriptor-dramaturg i director escènic. Recentment vareu poder veure un dels seus muntatges, El balcón de la espera, text i direcció, al Teatre Tantarantana, dins del cicle Fer Visible L´Invisible. Té un interessant blog, que val la pena conéixer. http://rogermpuig.blogspot.com L´Ester Piera es va formar com actriu a l´Escola Nancy Tuñón i musicalment i com a pedagpoga a l´Universitat de Barcelona, completant els seus estudis d´aprenentatge del violí i el llenguatge musical al Conservatori del Liceu. Dona classes de teatre a infants i l´heu vist o la podeu veure als muntatges familiars de les companyies Pitx, Potx i MariCuetes (amb l´espectacle musical clownesc, T´estimo, que va estar al Poliorama), Teatroa Teatre (Bruna, la bruixeta tartamudeta, que es pot veure al Teatreneu) i Titerearte (Carbassa). També ha participat en diferents curtmetratges i locucions publicitaries. http://esterpiera.jimdo.com La Núria Deulofeu, també va estudiar a l´Escola Nancy Tuñón i d´altres i té estudis de cant i claqué. Especialitzada en locució, ha fet doblatge i treballat a la ràdio. Dotada d´una bona fotogenia, ha treballat en cinema i publicitat. http://nuriadeulofeu.wordpress.com En Sergi Cervera, també format entre d´altres llocs (Masterclass a Los Angles i a Madrid), a l´Escola de Nancy Tuñón, té una llarga trajectòria teatral des del seu debut a L´arbre de la memòria amb la Companyia Comediants (2005). Dotat com les seves companyes d´un bon físic i una bona fotogenia, ha treballat continuadament en cinema i televisió i també com a locutor a la ràdio. www.entreactores.com/sergicervera