L’espectacle és una comèdia generacional, però que surt del guió convencional. El seu atractiu està en l’estructura de la trama que es converteix en un relat que podria ser desenvolupat també com un monòleg, però que opta per tres intèrprets que, dins de la història, alternen sense previ avís, només amb els canvis d’unes simples ulleres o un to de veu i registre, el paper d’altres personatges. Això, que es podria atribuir a l’austeritat escènica davant la falta de recursos actual, fa que el muntatge espavili la imaginació dels espectadors i els activi el seguiment del conflicte sense perdre el fil de qui és qui en cada moment.

L’acció transcorre el dia del presumpte casament d’una de les protagonistes. La núvia convida amics i parents. Els amics —per fer-ho encara més generacional— s’especifica que són els de l’institut. Un dia oportú, doncs, per posar en marxa el xafardeig, les enveges amagades, posar al descobert els secrets i fer caure el vel dels ulls de qui no vol veure el que tothom sap. I tot per culpa d’una de les convidades, que potser no se l’esperava.

‘Equilibristes’ va d’això. De fer equilibris entre la realitat i les aparences. I de relatar amb un registre diferent la típica relació dual o triangular de parella. La que se sent enganyada. La que se sent triomfadora. La que se sent alliberada. La que se sent que encarrila la seva vida… Sí que, de tant en tant punxa, però no fa mal. I la punxada sembla més aviat una carícia. La interpretació del tripartit actoral és vigorosa i caricaturesca, impressió que es fa encara més evident a causa de la proposta que està pensada, de moment, com a teatre de cambra.