Aquesta producció s’ha fet des de la valentia, de les ganes de fer, de crear, de ser actius davant d’un panorama trist. De provar-se i d’ensenyar-ho. Cal celebrar aquesta voluntat de fer un fonambulisme voluntariós. 

El punt de partida és el casament de la protagonista i l’embolic que esclata entre els companys de la colla. D’una trobada festiva intranscendent salten estelles i tot esclata. Només tres actors n’interpreten sis (amb un senzill i clar joc d’elements) i, depèn com, es fan d’ells mateixos, sense personatge, en el moment de la definiciò de cada terme a analitzar. El text de Mireia Izard és interessant perquè està prou fragmentat i va desvetllant la trama, permetent que, algunes vegades, els personatges sàpiguen més que els espectadors, i altres que el públic conegui el conflicte abans que algun personatge. Hi ha un cert misteri romàntic, que acaba amb infidelitat, amb mentida. De fons, hi ha una amargor en constatar que la joventut s’ha convertit en una maduresa pervertida, hipòcrita, falsa, aparentment feliç; només una màscara per anar passant el dia a dia amb una relativa calma, sense els excessos del risc.

L’obra, de fet, convida al risc, a saltar sense xarxa, a buscar la felicitat, per davant de la comoditat. Aquesta és la seva utopia, la seva esperança. El problema és que la forma triada d’interpretació és molt pròxima, vol ser còmplice amb el públic, situat arrand e les tauletes del buffet del casament. Els actors necessiten mes rodatge, més seguretat per dir el text, fer-se seu el personatge amb la contundència necessària. Així, es pot expressar amb naturalitat entre el públic sense violentar ningú, aconseguiht que els hocs a què se’ls convidi es facin de cor, i no amb lasensació d’haver d’ajudar a què rodi l’acció. Equilibristes necessita més funcions davant de públic, perquè els actors madurin dins dels personatges i netegin,per exemple, els tics dels gestos sobrers, els racons on es resguarden de la intemèrie per la fredor de fregar amb el públic. El treball s’ho val, el camí demana un nou intent, tornar a aixecar-se i seguir provant, trobant els ressorts més convincents. Ànims!