Trobar pis és absurd actualment. I si se’n troba, no s’hi pot accedir. Potser per això l’obra «Entre monstres», que comença amb un jove protagonista buscant pis, també s’acosta al teatre de l’absurd. La primera escena enganya volgudament els espectadors. Tot té pinta de comèdia, amb l’actor David Bagés de comediant major fent el paper d’un excèntric comercial d’immobiliària, davant l’astorament de l’actor Rafa Delacroix, el jove que fa una visita a un pis en venda, aspirant a fer-se amb una llar.

Diria que, en un temps de desnonaments diaris, lloguers tramposos de temporada pels núvols per esquivar la llei de l’embut i mobilitzacions emblemàtiques com la d’aquesta mateixa quinzena per evitar el desnonament definitiu de la Casa Orsola a l’Eixample de Barcelona, la cosa que s’insinua en l’arrencada de l’obra és com un caramel per a espectadors amants del realisme social dur. I el cas és que l’escena del venedor i el visitant promet tant que quan es fa el fosc i s’entra en el veritable moll de l’os de l’obra, l’auditori cau en l’abisme d’una certa frustració perquè, fins aleshores, havia correspost a l’arrencada amb rialles a cor què vols.

Ja ho diuen que tot el que és bo no dura gaire. Però si al planeta Terra no es pot tenir un pis, a la vida tampoc no es pot tenir tot. Oblidem-nos, doncs, d’eixamplar els pulmons, que diuen que és el que s’aconsegueix amb el riure, i oblidem-nos del registre de comèdia perquè «Entre monstres» penetra en el pensament del jove protagonista i furga en el seu subconscient per extreure-li tot allò que l’ha turmentat durant anys, sense que potser en fos conscient.

El muntatge, que és una creació col·lectiva al màxim i també, ¿per què amagar-ho?, una creació molt experimental —un risc escàs en els temps que corren—, compta amb un repartiment que no decebrà els espectadors. A banda de David Bagés i de Rafa Delacroix, s’hi retroben les actrius Montse Esteve i Georgina Latre. Un quartet equilibrat generacionalment que sembla que siguin en un partit de tenis entre dues parelles de jugadors de dues franges generacionals diferents.

La proposta col·lectiva de la companyia 42KM té la dramatúrgia de Manel Moreno, que s’ha conxorxat amb el dramaturg Israel Solà, de la companyia La Calòrica, pel que fa a la direcció. Un equip divers, ampli i amb voluntat d’ambició teatral que ha defugit qualsevol concessió gratuïta, que ha concedit una fe absoluta a escenes amb foscos intensos i a d’altres amb el contrast d’una il·luminació magnètica, amb una escenografia minimalista que en certs moments pren tints de gènere fantàstic, amb un vestuari i uns personatges que semblen vinguts del més enllà —sense arribar a ser monstres d’un passatge del terror— i un so de decibels considerable per fomentar entre l’auditori la sensació del mateix pes emocional que arrossega el jove protagonista que, no ho oblidem, ha caigut en la ingenuïtat, repetim-ho, absurda, de buscar pis.

Buscar pis és una aventura. Fantasiejar amb què s’amaga dins d’una cambra, d’una cuina de luxe o d’un saló amb llum a quatre vents, decorat amb bon o mal gust per uns altres desconeguts, és tota una altra aventura. La mateixa aventura que és també recórrer els diferents espais mentals de la infància, despertar els records adormits i reviure’ls de l’oblit.

«Entre monstres» és una proposta agosarada, creada al marge del teatre convencional, com un curt cinematogràfic d’aquells que entretenen l’arribada de la pel·lícula d’estrena i que té l’honestedat de la brevetat, una hora i cinc minutets, sense forçar el pistó més del compte. El temps suficient per generar un debat que semblava oblidat sobre si l’absurd, després de Beckett, encara pot tenir una segona vida.