El muntatge Entre monstres de Manel Moreno és una caixa contínua de sorpreses. El que sembla l’enèsima denúncia sobre la dificultat d’accedir a un habitatge (com a Imperatiu categòric) amb un venedor excèntric que juga amb l’empatia per guanyar-se les comissions de vendes es converteix en moments de por i amenaça (un Escape room que va tenyint l’escena divertida d’una amargor i d’unes ombres que no es dissipen). Les escenes, sota una curosa direcció d’Israel Solà, van encaixant en una espiral angulosa, com les figures geomètriques d’un moble amb calaix secret.

El que per moments podria derivar en una versió tenebrosa d’Alícia al país de les meravelles acaba ensenyant la darrera escletxa per on escapar. La trama fuig, Els personatges, des de la seva soledat i temors, proven de sobreviure provant de salvar uns grans de dignitat. El viatge al record dolorós el realitza un jove (Rafa Delacroix, concentrat i granític) amb l’ànima que s’amaga en forma de ratpenat (Georgina Latre, d’una fantasia silenciosa) Els adults interpretats per uns immensos David Bagés i Montse Esteve (com a Purgatori de Castellucci) són un refugi que ho ha deixat de ser i es fa complicat entendre quina relació s’haurà de tenir, a patir d’aquesta descoberta, amb el passat.

Sí a L’origen del món la vida entre apàtica i desesperada de les tres protagonistes era massa opac al públic, ara l’expectació es manté en aquesta mena de thriller que té com a insospitat punt neuràlgic un petit lavabo interior. És una aportació lúcida: en els llocs íntims es produeix una certa atemporalitat. És un dolor que es manté constant, com demostra Oriol Borràs a Pròxima centauri. Les soledats dels llocs de la infància són com forats negres, viatges a l’infinit, com un cuc del temps de Stephen Hawking.