Entre monstres és una creació col·lectiva de 42KM a partir de la vivència personal del dramaturg Manel Moreno. Hi actuen Rafa Delacroix i Georgina Latre, integrants de la companyia, molt ben acompanyats per David Bagès i Montse Esteve, sota la vigorosa direcció del “calòric” Israel Solà. En aquesta ocasió, l’actriu Diana Gómez no és en escena, però s’encarrega de conduir els col·loquis postfunció, el darrer dels quals –amb la psicòloga Elisenda Pascual Martí i la investigadora Carlota Surós Sancho– tindrà lloc avui mateix al Teatre Akadèmia, on podeu veure el muntatge fins al 16 de febrer.

L’obra té un inici enganyós, en què el jove interpretat per Delacroix visita un pis en venda i manté una estereotipada conversa amb un comercial immobiliari que Bagès compon amb les millors arts de la comèdia. L’ansiós venedor, tan hiperbòlic i inquietant com els seus mètodes, anticipa un cert to d’irrealitat que prepara el llindar cap a un món fondo i sinistre: “aquesta visita serà especial”. Ben aviat, com si fos una mena de porter a la casa interior –poblada pels traumes i la por– del protagonista o, més aviat, del nen que va ser, li donarà accés a una altra freqüència d’ona, on emergeixen figures del passat que, deformades, remeten als dimonis interiors que van portar el noi a silenciar els abusos.

Malgrat la fantàstica insonorització que no deixa de lloar el venedor –“ja no es construeixen cases així”–, les veus es fan sentir. Un fosc absolut ens treu de l’escena inicial per immergir-nos en una atmosfera pertorbadora –colors glaçats, caracteritzacions extremades– que fa pensar en l’univers de David Lynch. L’espai dissenyat per Clàudia Vilà –responsable també del vestuari– consta d’una taula i, al fons, un mur amb una esquerda com un passadís secret, ocult per una cortina que canvia de color en virtut dels efectes lumínics de Sylvia Kuchinow, amb tocs de fantasia.

També el so –a càrrec de David Solans– juga un paper crucial a l’hora de traslladar la por i l’angoixa: cops eixordadors, veus infantils, dibuixos animats d’una altra època, un regurgitar de canonades, la cançó Pobrecitos mis recuerdos de Bola de Nieve, sorolls d’esfondrament. El conjunt ve a restituir o assenyalar en clau metafòrica tot allò que el jove va pretendre, durant massa temps, que no havia passat. Resulta excepcional el moment, amb textures de malson, en què els apareguts li posen un micròfon a la panxa o al genoll i se sent un brogit que atribueixen a les larves. Els corcs han convertit la infantesa del protagonista en un buit, deixant-li al cos poc més que culpa i vergonya.

Una dona solitària i inquietant –encisadora Montse Esteve–, turmentada per visions, al·ludeix a una soledat que la consumeix i la crema per dins. Les portes sempre han estat tancades –diu–, i per això cadascú resta reclòs amb la seva soledat. Davant l’energia estranya d’aquesta inquilina vital i desballestada alhora –en un moment donat, la seva expressivitat es buida i insinua una metamorfosi o una invasió–, el jove es mostra aclaparat, incapaç de reaccionar. D’altra banda, hi ha el veí agressiu i embogit –David Bagès, en una nova demostració de força actoral– que es queixa de qualsevol petit soroll i calcula obsessivament el temps perdut.

“A vegades em fa por parpellejar i que ja no siguis un nen”, diu la mare, que no va saber protegir-lo i ha perdut el seu centre gravitacional. La interpreta de manera solvent Georgina Latre, que assumeix també el personatge del ratpenat que es deixa morir de fam, esperant que tot passi. La ratapinyada –“penjada de cap per avall, abraçant-se amb les seves ales, com si només ella pogués donar-se aixopluc”– funciona com un alter ego del nen en els dominis del subconscient.

En aquest espai claustrofòbic, ple de reminiscències confuses, la psique és com un got de vidre que esclata en mil bocins. Els personatges o emulsions oníriques, que indueixen el jove protagonista a oblidar la violència paterna, corresponen a veus que es debaten dins seu, en un moviment d’autoboicot i culpabilització –“vols cridar l’atenció fins i tot en somnis”; “vas acceptar aquell secret de nen gran”– que, finalment, comença a remetre. Perquè, malgrat tot, invocar-los l’ajuda a trobar una escletxa per on escapar, un accés tortuós que porta a la lucidesa i la curació. Caldrà fer-se càrrec dels records i traumes bloquejats. Aprendre a perdonar-se després de tant de silenci. Per no quedar reduït a “un calfred, l’eco d’un crit que no va arribar a sortir”, una ombra més en aquella casa hostil.