Rodrigo García té dos elements que combina, principalment: unes imatges contundents, que són provocadores i que beuen de l’exageració sense manies, i un text implacable. Tot, per a construir un discurs sense gairebé personatges, que aclapara l’espectador. Si és difícil fer-ho un cop, (juntament amb Angélica Liddel han sentat càtedra i són molts els dramaturgs que juguen a aquesta carta) més difícil, deu ser mantenir el format variant de performances. Ja a 4, les imatges s’havien embrutit amb tot de productes del consum del Tot a 100. Però si Conde de Torrefiel arrassa en un Condis i estableix una relació amb els compradors de supers (La chica de la agencia de viajes nos dijo que habría piscina en el apartamento), Rodrigo García tira més de productes del Decathlon i de Comercial Bolsera, sense ser-ne explícit. Són uns elements que busquen (i aconsegueixen) traslladar l’escena a un ridícul exagerat. A material brossa, un cop utilitzat.Que difícilment té una segona vida. Incomprensiblement, en bona part de la primera part de l’obra (en què col·lapsen les imatges més que el discurs) succeeix en una penombra inexplicable. Ja ni les imatges  volen ser gratuïtes ni divertides, tot és sobrer. El que ajuda a definir la mirada universal del dramaturg, acaba contaminant la pròpia peça. I donant ben pocs estímuls per a l’espectador més fidel. L’únic que fa suportable l’obra és l’actitud fidel dels dos actors i amics de Rodrigo García (Gonzalo Cunill i Juan Loriente). La vivacitat de peces també insultants com Borges+ Goya (Espai Lliure, 2005) ha caigut en un forat negre desesperat. Ara el quadre és depressiu: demana una entrega absoluta dels actors (que hi és) i dels espectadors (que no hi ha de perquè ser, sobretot, si no se’l motiva).

Aquest Pippo i Ricardo són uns crèduls fantasiosos que farien bona connexió amb els que volten determinades nits per Montserrat convençuts que els hi ha d’aparèixer un extraterrestre. Però que, en prou feines, qüestiona als ciutadans d’a peu, de carrer i preocupacios molt més trivials. La segona part de l’obra, ja sí, ataca amb els seus haikus feridos des de la quotidianeïtat i una lucidesa estranya. Perquè cgo carrega de paraules, de subordinades barroques, quan el que impacta és el cop sec del titular de cada rèplica. Els eferents constants a El llibre dels condemnats de Charles Fort, per enumerar efectes paranormals que explica una vida molt diferent a la quotidiana. Queda massa curt per a un autor amb una trajectòria tant revolucionària.