Aquí teniu un d’aquells casos en els quals la millor de les predisposicions s’acaba transformant en la més imprevista de les (semi) decepcions. Entres al teatre amb el cap encara ple de la desoladora ironia i l’addictiva desesperança que t’ha deixat la molt recent lectura de les “Entrevistes breus amb homes repulsius” . I convençut alhora que la literatura signada per David Foster Wallace s’ajusta d’allò més a la molt personal veu interpretativa – sempre amb un punt també d’irònic nihilisme- d’aquest notable actor que és Gonzalo Cunill, associat un cop més a nivell creatiu amb Juan Navarro. Però el primer tram de l’obra – una mena de diàleg amb cert rerefons generacional entre Cunill i una brillant Gema Polo d’immensos ulls perplexes    – et provoca cert desconcert: costa reconèixer l’univers Wallace entre aquestes paraules , aquests silencis i aquestes pseudo reflexions que només tangencialment ( per exemple, quan el mite de Sísif revisat per Albert Camus introdueix l’ombra del suïcidi ) remeten a l’autor de “La broma infinita” . I el reconeixement resulta ja  gairebé impossible, quan esclata la simfonia de sorolls , sons guturals portats al límit i violins distorsionats del caòtic i electrònic segon tram,  tan brillantment resolt a nivell artístic per Rodolfo Castagnolo, com aclaparadorament extenuant per a un espectador que pot quedar aquí ja del tot desorientat. Un segon tram que finalitza amb el magnífic i breu diàleg protagonitzat per una parella a punt de separació que llegit dins les “Entrevistes” et deixa clavat…però  la força punyent del qual queda també diluïda a l’escenari: malgrat el sobretitulat, el joc de distorsions al qual són sotmeses les cordes vocals, s’imposa massa  al càustic contingut de les paraules.

I arribem així al tercer capítol de l’espectacle, aquell dedicat precisament a l’esplèndid relat que li dona títol. I també aquell que permet per fi escoltar del tot  la veu original de Wallace, i gaudir de la forma com Cunill s’acaba transformant alhora en traductor de les seves paraules i alter ego del mateix autor. Tot i que també en aquest excel·lent fragment, es produeixi una distorsió sobrant: convidar un grapat d’espectadors a estirar-se plàcidament a les gandules situades al costat del trampolí de piscina que esdevé escenari central del relat, comporta un cert grau de distracció. I talla una mica la tensió creixent  amb la qual està escrita la història; la tensió d’aquest nen ( a l’original, hi veus al mateix Wallace ) o nena ( a l’escenari , és Gema Polo que decideix pujar les escales que porten al trampolí ) que només quan no queda altra opció que llançar-se a la piscina es fa plenament conscient de l’abisme vital exposat a totes les mirades al llindar del qual es troba. I aquí és on penses que també Cunill i Navarro s’han volgut llançar a la piscina creativa, sense calcular que potser aquesta no contenia prou aigua com per no fer-se una mica de mal. I aqu és on et quedes tu amb la sensació que, volent interpretar lliurament l’univers de Wallace,  s’ha perdut una mica l’oportunitat de donar –lo a conèixer a l’espectador de forma entenedora, convidant-lo a llançar-se a la piscina de la seva lectura.