A Juan Navarro i a Gonzalo Cunill els havíem vist junts a Beguin the Beguine de Jan Lauwers (Teatre Lliure, 2018) -tal com assenyala el dossier del Teatre- però també a Gólgota Picnic (2011) i a 4 (2015) de Rodrigo García. Ambdós actors han treballat sota les direccions més heterodoxes de l’escena internacional. I és potser aquí on rau la necessitat d’abordar des de l’escena la veu narrativa de David Foster Wallace (1962-2008), autor també heterodox i iconoclasta. Navarro i Cunill s’han llençat a aixecar una aproximació escènica a l’univers d’un autor que s’ocupà, com pocs, a fer un precís retrat de l’individualisme en la societat contemporània des d’una fina i incisiva ironia. El llegat literari de Foster Wallace -a més dels seus assajos- van ser tres novel·les i una sèrie articles i narracions breus entre les que es troben La broma infinita (novel·la, 1996), Entrevistes breus amb homes revulsius (1997), referents directes per a la dramatúrgia de l’espectacle i aquest En lo alto para siempre que li dona nom.

L’espectacle és una proposta híbrida on es barreja la literatura no-dramàtica de David Foster Wallance, la música electrònica produïda en directe de Rodolfo Castagnolo, el vídeo de Christian Wise i la interpretació de Castagnolo, Cunill i Gemma Polo (del grup musical Roba Estesa i actriu a Los bancos regalan sanwicheras y chorizos de José y sus Hermanas). S’estructura en tres parts: a la primera, Gonzalo Cunill encarna un d’aquest “homes repulsius”; un tipus que depassa els cinquanta, encarat a una jove sobre la que aboca una mirada tan paternalista com masclista, encetant vies de comunicació condemnades al fracàs per la seva nul·la empatia. Jugant amb la complicitat del públic, es construeix una escena hilarant potenciada pels silencis i l’expressió de perplexitat de Gemma Polo, en un saber estar escènic molt notable. Per emmarcar-la, l’espai escènic en blanc -accentuant la indeterminació d’aquest- llueix una pantalla on es perfila o es desdibuixa un magnífic bodegó (o «natura morta») que, semblant cobrar vida, acaba per imposar-se als actors -amb marc inclòs- convertint-se en una càrrega feixuga… Canviem d’escenari per a una segona part menys reeixida; l’espai escènic, continua sent inconcret, però s’amplia a tot l’escenari amb la puntual participació del públic. Hi ha molt soroll i molta confusió, tot plegat sembla força caòtic, es diria que hem entrat en la ment de Wallace buscant un aprofundiment i ens hem enredat en una xarxa de connexions que som incapaços de desentrellar. El soroll i la confusió, progressivament més irritants, queden tallats tot d’una per donar pas al monòleg En lo alto para siempre. La tercera part de l’espectacle arrenca amb el monòleg dit d’aquella forma tan peculiar que té Cunill d’abocar paraules a l’aire com si es tractés d’un llarg i espès vòmit. Mentre ell s’ocupa de desgranar el text, un seguit de accions escèniques l’acompanyen. A dalt del trampolí, la perspectiva canvia desvetllant, amb imatges corprenedores, els replecs d’un a obra monumental. El salt de Cunill i Navarro, malgrat algun però, és una interessant proposta escènica per acostar-se a l’autor americà que confirma els potencial creatiu dels seus autors.