La força del clown Pau Palaus està en la seva buidor. La seva presència és absorbent. Com menys procura explicar, més s’endinsa en la connexió amb el públic i més transparent és la seva mirada. Com va fer a Zloty, ara, en té prou amb unes maletes, unes cordes i un cilindre per tenir atrapada gent de totes les edats i condicions. Fill artístic de Leandre (Rien à dire) i de Claire Ducreux (Refugiada poètica) i en certa manera, net de Tortell Poltrona (Post-Clàssic), nebot de Pere Hosta (Open door i Pepa Plana (Paradís pintat), cosí de Toti Toronell (Libèl·lula) beu de la simplicitat per expressar un univers tendre i fàcil de viure-hi.

Aparentment, és ell mateix, un adult que pot fer funambulisme amb una corda tensat pel públic o canviar-se les botes de pallasso dalt d’un rola bola. Ara, és quan treu un espectador i juga amb ell (sense caricaturitzar-lo, provant que reaccioni al joc proposat) quan desenvolupa el seu veritable encant. Podria ser excèntric (El gran final) i enrolar-se amb la troupe de la cia Rhum (Gran reserva, Rhumia…) però quan es comunica millor és quan evita la paraula i es limita al gest, a la mirada, a la respiració calmada per transmetre una pau i unes ganes de jugar alliberadores.

Quin és L’embolic? És una idea volàtil. És cert que sempre que hi ha cordes, material que es poden embolicar, però la claredat de la interpretació de Palaus és tan absoluta que, tot acaba sent fluid, senzill i directe. Girarà aquest muntatge fins que se’n cansi. Ni els programadors, ni el públic mai en tindran prou; sempre els semblarà que hi pot haver un nou voluntari per a imitar la pesca de la vamba o per subjectar amb un dit tot un pallasso amb sabates del 54 dalt d’una corda.