A l’espectacle Zloty, el pallasso Pau Palaus parlava de la soledat que quedava quan la seva tropa marxava. En aquella ocasió ho feia en una carpa espectacular, amb la companyia no sempre equilibrada de Maria Soler. Ara, a Embolic, codirigida pels dos artistes però amb ell sol en escena, han sabut destil·lar la proposta, eliminar l’artifici i quedar-se amb l’essència d’aquell espectacle, que és també la seva millor virtut com a pallasso: la capacitat de ficar-se el públic a la butxaca.

A Embolic, l’artista fuig de nou de la soledat, aquesta vegada convertint en pallasso a tot el públic que toca. La seva recepta té pocs ingredients però és molt més complexa del que sembla. Cal intuïció per triar a la persona que donarà un millor joc, complicitat per entendre-s’hi sense paraules i una capacitat enorme d’escolta i reacció ràpida. Palaus és un mestre en aquest art, fent que espectadors desconeguts de diverses generacions s’impliquin amb la naturalitat de qui ho ha fet tota la vida. La resta de públic, els que no sortim a l’escenari, ens entreguem a la peça amb la mateixa satisfacció, fruit de la tendresa i l’humor que impregnen les escenes.

Palaus treballa el personatge clownesc sense paraules, molt en la línia d’artistes com Joan Català o Guillem Vizcaíno. En aquesta ocasió, però, el virtuosisme circense queda molt més diluït, en part també perquè no hi ha una estructura pensada per a grans proeses físiques. En aquest espectacle és més important l’estètica artesanal i la caracterització: maletes velles, cordes, una gavardina grisa i un gorro de tela, que podrien ser ben bé d’una peça de la cia. Kamchátka. Són importants també el maquillatge blanc i les sabates grans, la base del pallasso sobre la que és possible construir-hi qualsevol cosa. Perquè Embolic és això, retorn als orígens i senzillesa pura. Un clàssic universal que continua funcionant per a petits i grans com el primer dia.