Poc s’equivocava aquell dramaturg que no fa gaire afirmava
el 80% de l’èxit d’una obra, i sobretot si es tracta d’una comèdia, recau en el
repartiment. A Els veïns de dalt Cesc Gay, que debuta en la direcció i
dramatúrgia teatral, deixa en mans de quatre grans de l’escena uns diàlegs
farcits de rèpliques meticulosament pensades per no donar un segon de treva a
l’espectador. Tant és que sigui un acudit de doble sentit sexual sobre bomberos
i mangueres o confusions tan manides com “Te l’ensenyo? El pis, eh?”. Aquí del
que es tracta és d’activar tots els mecanismes de la comèdia més popular per,
de passada, qüestionar un cop més la funció del matrimoni com fita de la
realització personal i paradigma de la completa felicitat: “A tu no t’agrada
l’astronomia, el que t’agrada és no ser a casa”.

De la mateixa manera que recentment Yasmina Reza a {Un Déu
Salvatge} feia aflorar el pitjor de la convivència en parella en forma de
comèdia de saló, Cesc Gay juga una carta similar fent tocar fons al matrimoni
protagonista, l’Anna (Àgata Roca) i el Juli (Pere Arquillué), pares d’una
filla, habituats a l’anar fent al dia a dia perquè en realitat sempre esquiven
afrontar allò que no s’atreveixen a dir-se a la cara. El personatge d’en Juli
sap que amb una rèplica sarcàstica en té prou per fugir de qualsevol
responsabilitat. Serà la incòmoda vetllada amb la parella de veïns, el Salva
(Jordi Rico) i la Laura (Nora Navas) el detonant que col·loqui les coses a lloc
d’una vegada per totes. Com bé sap Edward Albee són sempre uns desconeguts de fora els qui
poden desestabilitzar l’ordre i aconseguir que res torni a ser com abans.

L’humor sexual de traç gruixut a costa del món lliberal de
l’intercanvi de parelles predomina l’espiral ascendent d’hilaritat que sembla
anar sense frens fins al final del trajecte, sense cap baixada de ritme i amb
un joc ben repartit entre els quatre personatges. Tenint en compte que moltes
sales de la ciutat s’han cultivat una personalitat pròpia, sovint ens passa que
la nostra percepció d’un espectacle varia segons l’espai on el veiem.
Tanmateix, no seria desencertat i fins i tot lloable que un espectacle
d’aquestes característiques pogués fer llarga temporada a un escenari com el
Condal, sense prejudicis de cap mena.