Ens ha passat a
tots. Parlo de l’origen argumental de l’obra: una veïns sorollosos. Tos els hem
patit, alguns
reconeixeran haver-los produït. No tants, però, hauran viscut el que passa a Els veïns de dalt. Vull dir que
el que el cineasta Cesc Gay fa en la seva
estrena com a autor i director als escenaris és una exageració de la quotidianitat que
serveix per plasmar els mil problemes de la vida en parella: incomprensió, timidesa, por, amor, odi, fartament… Cada personatge aporta la
seva part: la sensualitat de la Nora Navas, el desfasament del Jordi Rico, la
curiositat de l’Àgata Roca i la incredulitat (hipocresia) del Pere Arquillué tanquen una història rodona, irònica, divertida i sense
complexes.

Un text àgil, una història divertida i una
interpretació molt
digna fan que aquests veïns (els de dalt i els de sota) ens facin
passar una estona molt agradable, ens arrenquin més d’una rialla
sincera i sorollosa i ens permetin, potser, treure les nostres pròpies conclusions. No es
pretén més (tampoc és poca cosa). S’aconsegueix
tot.

L’única pega (digueu-me tiquismiquis…) és que provoca reaccions massa incontrolades a la platea i, en funció del
veí (de butaca), un es pot arribar a perdre bona part dels acudits
que farceixen el guió.