Una de les millors coses que et pot passar quan vas al teatre és acabar estimant els personatges que veus a l’escenari. No és una experiència fàcil perquè, més enllà que el text l’afavoreixi, requereix, sobretot, uns intèrprets que sàpiguen servir els respectius rols amb molta sinceritat i els facin indubtablement autèntics. Aquesta combinació es dóna a la perfecció a Els somnàmbuls, l’obra de Llàtzer Garcia amb la que l’Escenari Brossa ha tornat a l’activitat després de masses mesos d’alarma sanitària i maltracte cultural. 

Més que un text original, Els somnàmbuls és una adaptació, molt ben feta, de Design for living que el dramaturg britànic Noël Coward va escriure el 1932. García la trasllada a l’actualitat, la situa a Girona, Barcelona i Madrid i, sobretot, omple els forats que la peça original només insinuava. I la translació li ha sortit realment bé. Ha creat una alta comèdia, ben tramada, molt ben escrita, amb un poder seductor d’ampli espectre i uns personatges plens de veritat.

Els somnàmbuls és un recorregut per la joventut de la Laura, el Genís i el David i les diferents formes per les que transcorre la seva relació, des de l’amistat fins l’amor, el desamor o, fins i tot, el poliamor que en diríem ara. Un recorregut en què tots perdran alguna cosa, en guanyaran d’altres i posaran a prova qui són i qui volen ser. Tot plegat vestit, repetim-ho, de comèdia, amb humor, ironia i una quotidianitat completament reconeixible, 

Tot aquest material ha anat a parar a mans de tres actors amb una gran capacitat de crear personatges plens de convicció. L’obra comença amb un (petit) monòleg de Laura Pujolàs que marca un nivell molt elevat i que, amb sinceritat, fa dubtar de si es podrà sostenir en el temps fins que baixi el teló. I la resposta és sí. L’aparició en escena d’un creixent Genís Casas i d’un extraordinari David Marcè no fan res més que retroalimentar-se. Si fossin una coral, mostrarien un empastament d’una consistència pètria. Estimen i entenen els seus personatges i els serveixen amb tant convenciment que, allò que dèiem, és impossible no estimar-se’ls. 

Una suma de circumstàncies que un simple però molt ben pensat espai escènic, una magnífica il·luminació i opcions de direcció molt ben incorporades (com l’absència de la quarta paret o el joc amb el tècnic o la mateixa platea) acaben de fer imbatible. Tornar al teatre en aquestes condicions (i, aprofito per dir-ho, amb aquesta seguretat) és un autèntic luxe per als espectadors.