A finals del 2019 es va fer públic que es podien haver trobat les restes del filòsof Michel de Montaigne, autor dels «Essais», en un soterrani del Museu Aquitània de Bordeus on ja hi havia des de sempre un monument funerari buit en memòria del cèlebre pensador francès.

El misteri va envoltar la troballa i encara més perquè se sabia que les restes d’aquell taüt, examinades abans amb la tècnica d’una càmera, havien estat traslladades provisionalment l’últim quart de segle XIX, per un incendi el 1871, al cementiri de la Chartreuse i havien tornat al que després seria el Museu Aquitània el 1886.   Michel de Montaigne (castell de Montaigne, Perigord, 1533 – 1592), considerat l’inventor del gènere literari de l’assaig, és un dels personatges més influents del segle XVI per a altres pensadors i escriptors, encara avui, i un dels protagonistes del Renaixement.

Entre l’aura de Montaigne i el misteri de gènere negre de les restes trobades fa més de tres anys, la directora Glòria Balañà Altimira —que aquesta temporada ha celebrat un dels èxits teatrals amb l’obra «Tot el que passarà a partir d’ara» al Teatre Lliure de Gràcia— ha recreat l’excavació arqueològica de les preteses restes de Montaigne i ha bastit un espectacle sobre l’aturada del temps i sobre el silenci, dos elements tan difícils d’aconseguir en ple segle XXI i, si no, que ho preguntin als veïns pròxims a l’Estadi Olímpic de Montjuïc amb els decibels dels concerts de Coldplay o als que resideixen al voltant del Fòrum amb nits com les del Primavera Sound. I encara sort tenen tots que el Sónar ha emigrat ja fa uns anys a indrets més insonoritzats com la Fira de l’Hospitalet.

L’espectacle «Els ossos de Montaigne» —que es va estrenar dins el Grec’22, que es va poder veure al Teatre de Palma, que fa una breu temporada ara a La Brossa i que es repetirà tres dies més dins el Grec’23— comença en un espai inèdit per a molts espectadors de l’actual Centre de les Arts Lliures i la Fundació Joan Brossa: l’edifici posterior a l’anomenada La Seca, l’antiga fàbrica de moneda del segle XVI —el mateix segle de Montaigne—, on en el carreró del seu mateix nom, es pot observar l’antic mur industrial que es va rehabilitar per convertir l’espai en teatre i fins i tot l’alta xemeneia d’obra vista, pròpia de la foneria d’aquell temps, i impensable ara, per allò del canvi climàtic i la pol·lució, que es pogués fer funcionar en ple centre urbà del Gòtic.

En una primera escena a peu dret, hi ha les tres arqueòloges o antropòlogues que treballen en la recerca dels presumptes ossos de Montaigne. Una escena que sembla més aviat una d’aquelles escenes de sèrie de gènere negre on els forenses del cos policial, amb guardapols de protecció blanc, extreuen mostres de qualsevol indici que els pugui resoldre el cas.

En un recorregut que vol recrear el soterrani del museu de Bordeus, els espectadors entren a l’escenari habitual de La Brossa on tenen l’opció totalment recomanable d’utilitzar els auriculars que trobaran a cadascuna de les butaques per seguir no només el so, la música i les veus de l’escenari sinó també l’audició d’algunes sentències, fragments de textos filosòfics i pensaments —en off majoritàriament i veu de l’actor Alex Brendemühl—, no només de Michel de Montaigne sinó també d’altres noms punters de la filosofia i el pensament de tots els temps com Pascal, Plató, John Cage, Susan Sontag o Santa Teresa de Jesús, amb la sentència més coneguda del seu Cant «Ansiosa de verte». Casualment és la segona vegada que la santa apareix en un escenari català aquesta temporada si recordem l’obra «Mal de coraçon» de la companyia Solitària al Teatre Nacional de Catalunya.

Les mateixes tres intèrprets que han fet d’arqueòlogues són ara les tres protagonistes d’un espectacle físic i coreogràfic que trenca esquemes i que, amb una ambientació renaixentista, se situa en el que podria ser el castell de propietat on Montaigne es va recloure durant deu anys per escriure els seus «Essais». Un tauler d’escacs, una reproducció del quadre «L’Angelus», de Millet, una llar de foc amb aires de màgia si es pensa en la xemeneia que s’ha vist al carreró de La Seca, la pitrera i les cames d’una armadura de ferro medieval i fins i tot una col de mercat desfullada que integren l’utillatge d’una dramatúrgia híbrida que sense renunciar a la paraula arriba als espectadors amplificada pels auriculars amb la reproducció de qualsevol so de les peces del tauler d’escacs, de l’armadura de ferro, del moviment sobre l’escenari, a més de les intervencions de veu de les mateixes tres intèrprets, una fusió de Marina Fullana i Laura Lliteras, integrants de la companyia de dansa UnaiUna, i la versatilitat de l’actriu Daniela Brown, que alterna el català i l’anglès nadius en les seves intervencions.

«Els ossos de Montaigne» és un espectacle sensorial, delicat, elegant, net d’execució, exigent i que fuig de qualsevol concessió amb el repte que ofereix l’oportunitat de captivar els amants de la filosofia i els que en coneixen tots els trencalls, capaços de llegir la lletra menuda, sense que sigui tampoc això una barrera per als espectadors que no tinguin la filosofia entre les seves prioritats, o que potser siguin uns amants dels escacs on viuran una partida esbojarrada que la dramatúrgia ha incorporat a partir d’una pintura italiana de Sofonisba Anguissols, «La partida d’escacs», on dues dones juguen amb les peces blanques i negres i una minyona les observa mentre el silenci i la pausa tenen només un objectiu: aconseguir l’escac i mat definitiu. (…)