Sense una trama argumental (sí que hi emergeix una introducció i un final que fa d’epíleg que aprofita la coincidència de la troballa de l’esquelet de Montaigne) deixa que els pensaments esclatin com lemes inacabables, amb reflexions que s’amunteguen unes darrere les altres. La mirada lúcida del pensador i assagista, el seu pensament humanista, escèptic i catòlic, contradictori, convida a llegir-lo amb més calma. La quietud que tant celebrava dins del castell no és tal, perquè el seu cervell és irrefrenable. L’espectacle demana una atenció contemplativa, no militant: L’espectador que vulgui abraçar molt estrenyerà ben poc. En canvi, deixar que la tempesta caigui sobre i que algunes idees entrin com un raig de sol enmig d’un cel encapotat és una benedicció. I, al davant tres cossos donen ànima tot resseguint (per empatia o per contrast) la sonoritat de les paraules, la potència radical d’un Montaigne que se sap en un món de privilegi i carregat d’injustícia que, com a alcalde de Bordeus, va provar de relativitzar amb una sort mitificada però insuficient.

Els ossos de Montaigne es va estrenar el Grec del 2022 i ara fa una estada a l’Escenari Joan Brossa del Centre de les Arts Lliures, fins l’11 de juny. L’arrencada del muntatge és a la seu de la Fundació Brossa i s’accedeix a l’escenari per una esquerda desconeguda pel públic entre els dos espais. La proposta es distancia de la conferència performativa: d’aportar un personatge concret que exposi racionalment l’univers de Montaigne. És fidel al desordre del pensament capriciós i convida al públic a rebre l’embat de les marees que les duen d’un lloc a un altre, intuïtivament. Al costat d’aquests aforismes se n’amunteguen d’altres que en són hereus. No s’indica quasi mai si són pensaments de John Cage, de Susan Sontag o de Blaise Pascal. En tot cas, el teatre és «una altra manera d’anomenar la vida», com apunta Cage.

La dramartúrgia fa una referència a Tarkovski : «No us sembla que les plantes senten, mediten, que els arbres s’entenen? No corren cap a enlloc. Nosaltres, en canvi, correm, esperitats, i diem coses banals». L’home ha passat a ser l’amo de l’Univers i el sotmet sense escoltar la Natura ni tampoc Déu que li ha brindat l’oportunitat al Gènesi. L’home és mortal i per això, companyies com Pagans, ja en feien un cant a la simbiosi de la Natura a Paraules que trenquen ossos. Però són múltiples els exemples que transiten cap a la contemplació del paisatge, com qui mira un partit de futbol, o com avancen le sobres d’un edifici. Xesca Salvà i Marc Villanueva en fan comunió a Paramecis i meteorits, per exemple. O les darreres edicions del Sismògraf (2023, 2022, 2021) en mostren un ampli ventall.

La proposta d’Els ossos de Montaigne es vesteix d’una coreografia des de les paraules que procura representar o bé que se serveix del so dels mots, com si fos música ballable. El públic, per cert, sent les reflexions per uns auriculars, per garantir que les cites reboten a les temples mentre els ulls contemplen una acció més o menys disassociada. El taulell, els plats estan micofonats i algunes paraules dites en directe reverberen suaument.

A l’escena, les fitxes d’escacs són signe d’una societat jerarquitzada, d’uns moviments il·lògics (que ignoren les normes del joc). Amb un vestuari d’’època, Daniela Brown, Marina Fullana, Laura Lliteras sobreviuen un confinament desesperat. Els terratrèmols els doten d’armadures i d’una vulnerabilitat que els agermana, per fi, amb la Natura.