El Centre de les Arts Lliures recupera Els ossos de Montaigne, un muntatge que es va estrenar el juliol passat en el marc del Festival Grec. La directora Glòria Balañà Altimira, que fa un parell de mesos va estrenar amb gran èxit de crítica i públic Tot el que passarà a partir d’ara ‒amb text de Joan Yago‒, s’associa aquí amb algunes personalitats i pressupòsits de l’escena híbrida de casa nostra. Signa la dramatúrgia Sadurní Vergés, que ha confegit un fascinant mosaic de cites i reflexions a partir de clàssics com Plató i Blaise Pascal, però també de creadors contemporanis com, entre d’altres, John Cage, Susan Sontag, Slavoj Žižek, Franco Bifo Berardi o Paul B. Preciado.

Se situa explícitament la creació o ideació de la peça en el context de la pandèmia per coronavirus. A l’avantsala del teatre, les tres intèrprets ‒Daniela Brown, Marina Fullana i Laura Lliteras‒ evolucionen enfundades en monos EPI, clar referent de l’emergència sanitària; entre plàstics, cintes mètriques i tubs d’assaig, s’entreguen a les tasques de mesurar, assenyalar, testar i classificar, amb un rerefons sonor d’excavació arqueològica que remet a les prospeccions fetes al soterrani del Museu Aquitània de Bordeus, l’any 2019, per comprovar si les restes humanes que allà hi havia eren les de Michel de Montaigne (1533-1592). El cèlebre autor renaixentista va ser un dels primers a experimentar en el camp de les ‒avui anomenades‒ escriptures del jo, inaugurant el gènere de l’assaig i trencant així amb els límits o maneres de produir coneixement de la seva època. Persuadit que el favor més gran que podia fer-li al seu esperit era deixar-lo en completa ociositat, va retirar-se del món durant una dècada per escriure els Essais, on, des de l’assumpció de la pròpia ignorància, s’autoretrataria en una confessió en veu alta i parlaria de la condició humana en el trànsit entre dues èpoques.

Unes campanades, que connectaran després amb Anthem de Leonard Cohen ‒“Ring the bells that still can ring”‒, marquen el desplaçament del públic cap a l’interior de la sala, on cada espectador disposarà d’uns auriculars per sentir un discurs polifònic que parla del silenci com d’allò que no es pot mesurar, un motlle buit. El lúcid flux de pensament, on s’entrecreuen reflexions i cites diverses, permet auscultar les necessitats del nostre temps. Allò a què s’orienten els extractes és a examinar el sentit ‒el valor‒ de la pausa en l’art i en la vida. Paradoxalment, per vehicular aquesta dissertació sobre el silenci ‒postulat com una manera d’emancipar-se de la submissió al món, o de resistir a l’èxtasi de la societat de l’hiperconsumisme‒, la dramatúrgia se serveix d’un entramat sonor que ens penetra l’oïda, a partir de diferents efectes ‒fantàstic disseny de so, com sempre, d’Àlex Polls‒ i, sobretot, de les veus d’Àlex Brendemühl, Daniela Brown, Núria Lloansí, Núria Montes i Sadurní Vergés. Hi ha un joc rítmic amb el llenguatge i l’espai sonor, partitura que marca l’evolució escènica o s’hi superposa.

Dissociats del discurs ‒però no de l’acústica‒, el moviment i la paràlisi dels cossos ocupen l’escena. L’espai ha estat dissenyat per Alfonso Ferri i el tenyeixen les llums de Sylvia Kuchinow. La delicada direcció de Glòria Balañà ha estat coreografiada en col·laboració amb Marina Fullana i Laura Lliteras, ballarines de la companyia Unaiuna que omplen l’escena abillades amb vestits llargs, visos i diferents capes ‒el suggeridor vestuari és de Marta Rafa‒. Les acompanya l’actriu Daniela Brown, que se suma al llenguatge físic per oferir, sobretot al final, rèpliques textuals, entre d’altres de Teresa d’Àvila ‒ella sí que té les restes ben escampades pel món, i no Montaigne‒. Totes tres es mouen amb gracilitat i subtilesa en un temps improductiu; el ritual les salva de la violència. Conjuguen en llatí el present del verb amo ‒després, s’imposarà el balbuceig‒. Interactuen amb les peces d’un tauler d’escacs i amb plats ‒el recipient buit com a metàfora d’una altra cosa‒ que s’intercanvien; el so de la ceràmica contra el terra produeix un cert tipus d’emoció. S’estrenyen en una abraçada confusa pel que fa a les intencions i conseqüències. I cauen, curtcircuiten, col·lapsen. Les genolleres que entreveiem sota els vestits de les intèrprets prefiguren l’armadura metàl·lica que se’ls dispensarà al final, en dues parts que es repartiran Fullana i Lliteras ‒l’una es posa la cuirassa; l’altra, les gamberes‒, fusionant els membres armats dels dos cossos en un de sol, acoblament coreografiat que pot fer pensar en els trompe-l’oeil de Macarena Recuerda Shepherd; després, una subtil armadura vegetal ‒pels auriculars s’escola una cita de Tarkovski‒ substituirà el ferro.

Els ossos de Montaigne escenifica un temps mort, un replegament indispensable per a la regeneració. S’hi insereixen, sense referenciar-les, unes paraules de Franco Bifo Berardi, el teoritzador de la psicodeflació, que parla de convulsió planetària i de l’estrès que pateix el cos col·lectiu de la societat. S’estableix, a més, un constant i fructífer paral·lelisme entre aquesta detenció o parèntesi ‒reacció d’autodefensa a escala global‒ i l’art com a recés o retir. Hi ha una esquerda en tota cosa ‒“There is crack in everything”, cantava Cohen‒, i és per aquesta esquerda que entra la llum.

El fet que presideixi la sala una reproducció de L’Àngelus de Millet situa en el centre el motiu de la salutació angèlica, pregària recollida en record dels morts que suspèn el temps. La proposta teatral tematitza la necessitat d’aturar-se ‒com va passar durant la pandèmia‒ i pensar en el futur des de la possibilitat del canvi, potser per arrasar amb tot. Aquests són alguns dels pensaments que es verbalitzen, així com la idea que tota crisi esdevé una oportunitat per canviar de perspectiva ‒ni que sigui per “sincronitzar els avorriments”‒. Ressona també la buidor teoritzada per Gilles Lipovetsky: el narcisisme postmodern, la desrealització eufòrica o embriagadora del món, la crisi cultural i espiritual. Potser, tal com afirmava Pascal, la infelicitat dels homes prové de no saber estar en repòs a la cambra. El món no és sinó un sacseig permanent, va escriure Montaigne. Davant d’això, la peça de Vergés i Balañà constitueix un elogi ‒estimulant, pulcre, exquisit, sensorial‒ de la lentitud i la pausa. 

Article publicat a Núvol el 31 de maig de 2023