Miquel Mas Fiol completa la trilogia de la (després de Càndid i Les penes del jove Werther) amb tot un musical de referència: Els miserables. No hi ha major provocació possible. Repeteix la jugada Sweet de Pere Faura (Sweet tyranny, Sweet precarity Sweet fever). Manté ben alçada l’aposta a partir de les contradiccions. Als seus “miserables” la revoltA tumultuària dels universitaris derivarà en una denúncia ben poc èpica: des del sou brut d’un actor (Gerard Franch, fins llavors, ha aconseguit representar tota la primera part de la trama amb un joc de fregolisme actoral) a la protesta genèrica contra els abusos dels privilegiats. Evidentment, el director, però també la sala proven d’aplacar aquesta revolta que es manté, en baixa intensitat.

El director ha aconseguit seduir un nou actor per a una representació heroica (comparable, per delirant al Hamlet.02). El problema és que hi haurà exintèrprets seus que provaran de boicotejar la funció. Prou de representació grandiloqüent, i que cremin a l’infern les imposicions. En aquesta frontera va avançant el muntatge que, per força necessita destensar l’ànsia sindicalista tot incitant els espectadors a la revolta. La revolució serà retransmesa en directe (tot un mirall a La revolució no serà mai tuitejada, del 2013)

Les funcions d’Els miserables s’han volgut arrencar la temporada (després d’un breu pas pel Grec) un 1 d’octubre. Una altra independència proclamada i ajornada als 8 segons. De seguida, troba connexions per manifestar-se, per enarborar banderes i eslògans entre l’audiència incrèdula (“jo també vull sortir/ a “Com si fos ahir”), encara que ningú se sàpiga La Internacional, o que hi hagi qui no conegui Salvador Puig i Antich. Poca broma. O molta perquè, tot i aquesta ignorància compartida continuen havent-hi motius per voler canviar el paradigma dominant.

El deliri es confirma quan es prova de canalitzar el dret a protesta a través de les instàncies, i les cites prèvies. El Poder té a favor la burocràcia per desactivar bona part de les denúncies. Les normes acaben sent més limitants que tallar la Diagonal. O cremar el Paral·lel. O retirar una bandera del Palau de la Generalitat. El problema no és trobar la causa que aixequi els ciutadans, sinó les conseqüències que deriven en fer-ho. La mandra, al final, pot condemnar als miserables més que la prepotència de l’IBEX35. Potser quan s’acabi la funció, el TPI encara no haurà detingut Putin; no s’hauran frenat la venda d’armes a Israel; Catalunya continuarà sent la bassa calmada postprocés. El que sí que es pot garantir és que la peça fresca i directa haurà despertat l’audiència a favor de Mas Fiol i d’uns actors que mantenen surant el vaixell, tot i els viratges continus de guió i de canvi d’actitud dels seus rols… Vinga, fem-nos una selfie a favor de la llibertat!!