El dramaturg i director Miquel Mas Fiol presenta el tercer fascicle de versions totalment lliures i passades pel sedàs de la joventut millennial de clàssics de la literatura universal amb Els Miserables. Per fer-ho, repesca tres intèrprets amb qui ja havia treballat fins ara; Lluís Oliver (Càndid, o l’optimisme), Mel Salvatierra (Les penes del jove Werther), i Gerard Franch (CR#SH tothom pot caure). Recupera -o manté- l’humor trashero i el diàleg dels actors i actrius en escena amb audiovisuals, a més de la convivència de grans trames i afirmacions categòriques dels clàssics referenciats amb l’autoficció més actual i quotidiana possible. És cert, però, que ha anat creixent, i ara estrena com a producció del Teatre Tantarantana, on fa uns anys que és director resident, i amb el suport del Festival Grec.

L’espectacle, amb el pretext de versionar precàriament el musical d’Els Miserables, es planteja quines són les lluites d’avui, per quines causes caldria que les nostres joventuts construïssin barricades: l’emergència climàtica, la crisi d’habitatge, les guerres, les persones refugiades, les mascotes abandonades… Sembla que vivim constantment sobreestimulats d’evidències que el món ens cau a trossos. Les lluites, en el fons petites i endogàmiques, del sector de les arts escèniques són un primer detonant per desencallar un tornado constant de revolta fallida i d'”a veure qui la diu més grossa” infatigable. El resultat fa petar-se de riure, certament, tot i que més de la indiferència generalitzada que no de la impotència davant de tot plegat. I és que Els Miserables de Miquel Mas Fiol, lluny de posar-se polític, en cap moment es pren res massa seriosament.

Cal destacar com brilla en aquest espectacle Gerard Franch. Els primers deu minuts d’obra són una exhibició dramàtica, còmica i musicalera per a ell, i per a Pablo Ruz pel superarranjament de la banda sonora que burla els drets d’autor meravellosament. A més, però, Franch després és capaç d’aguantar la victòria damunt l’escenari la resta de la peça. Tots tres intèrprets despleguen honestedat, conya i mamarratxisme, amb un punt sobrat d’agressivitat i descontrol que aniran aprenent a mesurar a base de passis. Cadascú a la seva manera, sempre tres pobles més enllà. En aquesta peça la voluntat es concentra en frivolitzar l’activisme de pa sucat amb oli que es respira a xarxes socials i arreu últimament, i interpel·la de forma directa espectadors i espectadores, cuinant en l’ambient cert grau d’incomoditat.

Els Miserables desplega un text afinat amb l’elenc, meticulós, que repta i provoca, però en cap cas pretén ser abanderat de res, o només de rebot. És un espectacle profundament irònic, irat i sobretot pesseteru; buscar-hi més enllà seria equivocar-se de teatre.