Quina és la mentida més grossa que t’han dit mai?
Lara Salvadó llança la pregunta als espectadors en la intimitat de la Flyhard.
És una pregunta difícil de respondre però l’ambient de la petita sala de Sants
sembla el propici per fer aquest tipus de confessions. Quina és la més grossa
que has dit tu? Això es complica… Però no ens atabalem… Lara Salvadó enceta
així la seva confessió de dona jove, dinàmica, guapa i sense complexes que,
malgrat tot, amaga un gran secret. Tot i l’abundància de nusos femenins, molt
per sobre dels masculins, a la Xarxa, al cinema i fins i tot en la història de
l’art, la sexualitat femenina continua absent dels escenaris. M’explico:
abunden les aproximacions a la sexualitat de les dones com objecte de desig
però com a subjectes sexuals quasi no trobem res. Marta Aran se’ns va donar a
conèixer com autora amb un text en el que abordava el tema de conciliar la
maternitat amb una carrera professional d’èxit (La noia de la làmpada, obra
guanyadora de la beca DespertaLab el 2017 i estrenada a la Sala Flyhard la
temporada 2017-18). Ara ha escrit i dirigit un monòleg -la participació dels
espectadors no canvia la naturalesa del text, tot i que les dimensions de la
sala convida a una participació més activa que no pas en altres espais- posant
la lupa sobre un “problema” silenciat. L’anorgàsmia femenina és una qüestió que
afecta a un nombre indeterminat de dones; simptomàticament no hi ha
estadístiques fiables a l’abast de la simple curiositat. Marta Aran dibuixa una
jove desinhibida i amb una infantesa sana i feliç; una jove d’una generació que
ha crescut en una llibertat sexual impensable per a les generacions anteriors.
Malgrat tot, la jove que interpreta Lara Salvadó amaga a tothom, fins a ella
mateixa, una disfunció que procura dissimular amb èxit. La posada en escena
d’aquest text ens reserva petites sorpreses dins un espai escènic inconcret
pensat per anar desvetllant a poc a poc totes les seves possibilitats. Una mena
de cubs disposats a banda i banda de l’escenari ens donen la idea d’un
trencaclosques que l’actriu va manipulant mentre va despullant-se de les moltes
mentides que ha dit durant tota la seva jove existència. De doneta a donassa,
la vida sexual de la protagonista ha transcorregut entre l’èxit aparent i la
vetllada frustració que provoca una disfunció contra la que lluita amb totes
les seves arts. Però el més important és que entre autora i actriu s’ha
establert la complicitat necessària per aixecar amb èxit un monòleg d’aquesta
naturalesa. Amb un gran sentit de l’humor, les artífexs d’aquest espectacle han
aconseguit situar la sexualitat femenina dins les temàtiques d’una nova
generació de dramaturgues i directores que tenen molt a dir i troben els camins per fer-ho.