L’actriu Marta Aran reincideix com a dramaturga i directora. Després d’una prou celebrada La noia de la làmpada. És bo no acontentar-se amb un debut i provar un segon títol. A Els dies mentits, insisteix en l’òptica generacional, tot i que aborda un tema que podria interessar a moltes altres edats adultes. La sexualitat i l’engany, passa de ser un tema còmic, d’excessos, a un aspecte desesperat. I això, pot coincidir amb molts espectadors, cosa que li exigiria una major maduresa en el tractament.

Té molt de mèrit assumir tota l’explicació a través d’una interpretació molt extrovertida de Lara Salvador. I és enginyosa amb el minimalisme escènic. Potser la peça hauria d’anar tombant cap a la foscor que trasllada la protagonista. En realitat, admetre l’engany és el principi d’una nova vida. Quan es reconeix una dificultat, s’aprèn a afrontar-la amb major maduresa. És molt arriscat, i pot ser molt compromès, adreçar-se al públic, com a antics amants. Fins i tot, com a membres d’una generació (àvia/mare/filla). I més violent pot ser en un espai íntim (i d’aforament reduïdíssim) com és la Flyhard. Respecte a La noia de la làmpada, aflora el problema íntim, més que no pas un conflicte amb els altres. I si això és bo perquè no sentencia com a actituds correctes i incorrectes, té la dificultat de mantenir una narració sense donar avisos de quina és la lluita interna d’aquest personatge que descobreix l’amor, quasi com un exercici a realitzar, per imposició social. I aixó que hauria de ser un punt de felicitat es converteix en una obligació estúpida, potser el primer embrió d’aquesta mentida que ella mateix s’autoimposa.