Diuen que va ser l’actriu Emma Vilarasau qui va demanar a Sergi Belbel si li agradaria dirigir-la en una versió de l’obra ‘Els dies feliços’, de Samuel Beckett (Dublín, 1906 – París, 1989). Potser sí que va ser així. En tot cas això és una mica com alló de l’ou i la gallina, que encara no se sap del tot qui o què va ser primer.

El que sí que és clar és que Emma Vilarasau —recentment guardonada amb un premi Max per la seva interpretació a l’obra ‘Barcelona’, de Pere Riera, també premiada amb un altre Max com a millor text—, sembla que tenia ganes de submergir-se de mig cos en avall, després de tant donar la cara a l’escenari i la pantalla, darrere la màscara de Samuel Beckett i en l’absurditat del paisatge desolat que, a finals dels cinquanta i inicis dels seixanta, encantava els desencantats de l’època.

I aquí és on es crea el dubte sobre l’origen i la intenció d’aquesta nova versió catalana d”Els dies feliços’. Davant la impossibilitat de desenterrar el cos de Winnie d’on el va enterrar en vida Samuel Beckett i davant la impossibilitat de deixar respirar el pobre Willie i deixar-lo condemnat a mantenir-se amagat darrere les dunes fins a l’últim moment, només queda l’alternativa que cada nova posada en escena de l’obra doni l’oportunitat a superar el repte de les actrius que s’hi enfronten. Recordem que aquí ho han fet abans, entre altres, en els últims trenta anys, Rosa Novell (Teatre Regina, 1984), Carme Sansa (Teatre Tantarantana, 2003) i Sílvia Sabaté (Almeria Teatre, 2011). (…)