Nova adaptació del clàssic de Samuel Beckett. Aquest cop, el repte és d’Emma Vilarasau. L’actriu, que sovinteja en papers de comèdia o de thriller, s’estampa en un personatge vital i de pedra picada, tot i la seva limitació física i el panorama desolador d’un món que s’acaba, que s’esllangueix. La proposta és radical en la seva interpretació, molt ben acompanyada d’una il·luminació i d’una certa sonorització cavernària en la segona part. 

Trenca el cor aquesta mirada de Samuel Beckett.  tant poc conciliadora amb el futur. I, sobretot, que la presenti amb una dona que només desitja reviure les seves petites coses. No hi ha gaire res que sorprengui. Símplement, és reprodueix una producció  que marca la darrera etapa del dramaturg, en la que abandona el moviment i la trama per escupir les reflexions de manera impressionista, sense filtres. Potser seria hora que s’aconseguís eliminar aquesta posada en escena tant corpòria. La immobilitat d’un personatge ho és més quan aquest no es mou, tot i que no tingui la limitació física que el subjecta. 

Un text dur, que exigeix atenció de l’espectador per captar el matís de cada interpretació: Emma Vilarasau supera el repte pedregós amb èxit.