L’optimisme desbordat de
la inoblidable Winnie de Samuel Beckett aterra per segon cop a
Barcelona aquesta temporada. Ja vam subratllar l’encert del
Tantarantana a l’hora programar el muntatge dels valencians Carme
Teatre a principis de setembre. Ara, tornem a estar de magnífica
enhorabona per la nova adaptació que al Teatre Lliure de Gràcia ha
unit el talent més detallista del director Sergi Belbel amb les
capacitats més enlluernadores  de l’actriu Emma Vilarasau.

I és que som molts els
que considerem a Vilarasau una actriu especialment brillant en els
extrems, és a dir, en aquelles situacions on es fa necessari un
paroxisme de sentiments que aixeque fins al límit la tensió
emocional d’una peça. Amb la riuada de registres que atresora la
nova Winnie de Vilarasau se’ns obliga a pujar a una muntanya russa
d’emocions que no deixa treva, que abraça en la contagiosa alegria
i, tot seguit, enfonsa en la decepcionant mediocritat d’un desolat
microcosmos desèrtic i sense horitzó.

El personatge protagonista
del quasi total monòleg, com ja és conegut, apareix
parcialment soterrat en diverses fases. Una desconcertant i rutinària
anomalia tant textual com actoral que obliga a concentrar els
recursos del cos i el simbolisme del grapat curt d’objectes en
escena. Limitacions esmolades, el muntatge i el text suren en tota la
seva plenitud. Encert rere encert (la punteria de la llum,
l’atmosfera sonora del segon acte, l’ús ponderat del simbolismes),
Els dies feliços són ara de la cartellera mentre es programi
aquest clàssic modern de mil assaborides lectures.

PD d‘advertència: Vam
assistir a l’assaig general del dia 14 de maig. És possible que el
muntatge encara remuntés algun encert de cara a l’estrena final.